Catalanisme identitari en el crepuscle del procés

Les eleccions catalanes del 12 de maig indiquen que els partits i les preferències polítiques identitàries guanyen pes. Es consolida Vox i entra una vox catalanista al Parlament de Catalunya. Catalunya i el catalanisme experimenten, doncs, fenòmens similars als dels entorns polítics de referència. A Occident, el fonamentalisme o fanatisme islàmic preocupa. Controlar la immigració en favor de la seguretat està de moda.

Fruit de la frustració

El sorgiment d’Aliança Catalana també és fruit de la frustració d’un sector del moviment independentista. El sentiment popular de derrota enfront d’Espanya i d’engany per part dels partits i líders tradicionalment independentistes pot explicar part del tancament o replegament nacional. Altrament dit, mentre l’independentisme no aconsegueixi alçar fronteres estatals, el nou independentisme identitari pretén alçar fronteres ètniques.

De fet, els líders del procés van pregonar un nacionalisme liberal, un republicanisme plurinacional o cosmopolita i un sobiranisme d’arrel democràtica i popular. A grans trets, el procés va civilitzar el nacionalisme català tot mitigant-ne els elements ètnics. Això responia a raons filosòfiques i estratègiques. Vegem-ho.

Un fonament filosòfic podria ser el següent: a fi de prevenir injustícies futures, convé ser restrictiu davant de demandes independentistes vinculades a nacionalismes eminentment ètnics o identitaris. Aquests nacionalismes solen ser menys tolerants, oberts i inclusius que el nacionalisme liberal, el qual procura, en contraposició:

• Usar la persuasió en comptes de la coerció per a promoure una llengua, cultura i identitat nacional comuna o compartida.

• Respectar altres trets, sentiments i clams nacionals, inclosos aquells que qüestionen la identitat comuna o compartida.

• Concebre la comunitat nacional de manera àmplia per a fer-la més inclusiva de la diversitat.

• Entendre la nació com a procés històric en contínua evolució i no pas de manera essencialista i estàtica.

• Evitar les connexions amb una genètica, genealogia, religió o filosofia particular.

• Vertebrar més la nació a partir d’estructures o institucions nacionals que no pas d’un caràcter nacional.

• Convidar persones i comunitats nouvingudes a integrar-se en aquestes estructures i redefinir conjuntament l’esmentat caràcter nacional.

Pel que fa a les raons estratègiques, es volia convèncer Espanya, Europa i el món que la independència de Catalunya no era un projecte ètnic, racista, tribal ni excloent, ans una demanda democràtica per a crear un nou Estat respectuós amb el pluralisme i la diversitat. Dins de Catalunya, calia convèncer els no nacionalistes catalans que el procés respectaria i reconeixeria els seus trets i sentiments d’identitat, inclosa la llengua espanyola.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vincular el procés i els seus líders amb el supremacisme, la xenofòbia, el narcisisme, l’egoisme econòmic i el victimisme històric fou una potent arma unionista. Contra aquestes acusacions, el procés va domesticar la "bèstia" identitària evitant que l’independentisme fes plantejaments etnicistes o essencialistes. El declivi del procés pot comportar, doncs, un retrocés del seu projecte de liberalització d’un nacionalisme tradicionalment i potencialment ètnic. No sembla pura casualitat que la davallada del procés en les urnes coincideixi amb l’arribada de l’independentisme identitari al Parlament de Catalunya. La fera ja mostra les dents.

Sense un aparell estatal propi, és difícil que una nació petita pugui integrar en el seu si una gran quantitat d’immigrants. A falta de perspectives realistes d’aconseguir un Estat independent, resulta fins a cert punt comprensible que el nacionalisme minoritari es tanqui o reclogui. A fi de contrarestar això, es podrien acordar unes condicions raonables per a l’exercici de l’autodeterminació i, mentrestant, cedir a la nació minoritària capacitat real d’integració cultural, incloses competències en educació i immigració.