Jugant perillosament
La política s’ha de fer al Parlament i no al jutjat
Des de fa molts anys, massa, el PP ve jugant perillosament a fer política a través dels jutjats, no dubtant a posar de manifest qualsevol possible irregularitat del seu gran rival polític, el PSOE. Per exemple, en la causa Filesa (1995), pel finançament irregular del partit, o fins i tot les clavegueres policials de l’Estat en l’assumpte GAL, que va esclatar el mateix any, i que va portar a asseure al banc dels acusats de la Sala Segona del Tribunal Suprem i a condemnar tota la cúpula d’Interior, ministre inclòs. El sorprenent del cas és que quan els populars feien esclatar aquestes i altres qüestions als jutjats (encara em ressonen a les orelles les agres paraules de José María Aznar, invocant els suposats excessos del germà d’Alfonso Guerra, al Parlament, per recalcar aquell: "Vagi-se’n, senyor González"), no tinguin en compte les seves pròpies misèries, com va posar de manifest el cas Naseiro, la doble comptabilitat del PP, o els batibulls econòmics de tot un vicepresident del Govern popular, com era Rodrigo Rato, per no parlar dels treballets que els feia el comissari Villarejo, entre altres assumptes en què s’ha vist arrossegat al banc dels acusats el grup popular.
Comprenc que Núñez Feijóo, acostumat a les majories absolutes en el seu virregnat gallec, estigui neguitós al veure que, elecció rere elecció, malgrat guanyar, no aconsegueix formar Govern, ni tan sols sumant els seus vots amb la ultradreta, que a més s’està fragmentant, mentre que Sánchez, pactant amb partits d’un ampli espectre polític, ho aconsegueix. Però el parlamentarisme és implacable, perquè es tracta d’una qüestió de majories i de sumar escons, li agradi o no a Feijóo.
Li proposem que no torni a caure en aquests vicis del passat, que tan mal resultat li ha donat al PP, com sembla estar fent amb la causa que instrueix el jutge Peinado contra Begoña Gómez, i no satisfet amb això amb cap altra causa, que pel que sembla ha incoat un jutge de Badajoz, contra el germà del president, per haver situat el seu domicili fiscal a Portugal i no pagar IRPF a Espanya, sempre, a querella de la mateixa associació Manos Limpias, especialista en extorsions.
De la causa contra Begoña no en parlaré, perquè seria repetir-me, però sí que afegiré que la rara actuació del magistrat ho és molt més des que, en compliment de l’article 27 del reglament (UE) per a la creació de la Fiscalia Europea, aquesta ha decidit reclamar per a si la causa que instruïa el jutge. Com aquell qui res, Peinado ha dit que manté la citació de Begoña com a investigada, la qual cosa no té cap sentit jurídic, perquè el jutge, que no és ja competent, no ha de fer ni un acte més, i sens dubte no té totalment sentit des d’una consideració racional de la investigació judicial, ja que és una citació gratuïta, només de cara a la galeria fotogràfica.
I el jutge de Badajoz, que hi veu no sé quants delictes perquè el germà de Sánchez va fixar el domicili fiscal a Portugal, encara grinyola més, i situa les coses on sembla evident que estan, és a dir, en la caça judicial de Sánchez, per desbancar-lo de la presidència del Govern, fent de nou un exercici de filibusterisme polític, a l’esgrimir constantment aquestes querelles en seu parlamentària, per demanar la seva dimissió, emulant Aznar.
I no vull acabar sense recordar, contra el que han dit alguns, que Sánchez, molt abans de pactar amb cap partit independentista, va ser qui va decidir concedir als presos per la causa del procés els indults que vaig sol·licitar personalment el desembre del 2019, immediatament després que la Sala Segona del Tribunal Suprem dictés aquella sentència que va encendre Catalunya. D’aquí ve el meu reconeixement al president i el desig que, una vegada per totes, entenguin tots els partits que la política es fa al Parlament i no al jutjat d’instrucció.
