A l’escola no li surten els números

Per primera vegada en cinc anys, en aquesta convocatòria de les proves d’accés a la universitat a Catalunya una matèria no ha arribat ni tan sols a una nota mitjana de 5. Com passa sistemàticament quan algun enunciat mal dissenyat o fora del programa s’ennuega als estudiants, els alumnes més damnificats han assenyalat que la prova tenia aquest any una especial dificultat. I hi ha hagut professors que han lamentat que les pautes perseguir en l’examen hagin arribat aquest any més tard de l’habitual, amb el curs començat. Però tot apunta que es tracta d’un problema molt més general que això.

Les alarmes sobre el baix nivell en matemàtiques dels escolars afecten en general molts sistemes educatius de països desenvolupats, amb simptomàtiques excepcions a l’Extrem Orient. No és una excepció l’espanyola, tot i que les dades són encara més preocupants en el cas de Catalunya. I aquestes advertències arriben molt abans de l’accés a la universitat, i més enllà de casos particulars: des de les proves de competències bàsiques de primària i ESO als resultats de l’informe PISA . Indicadors com aquests havien motivat el disseny, de cara al curs vinent, del Programa Florence per part de la Conselleria d’Educació, amb un canvi de model i una ampliació de l’horari de què es beneficiaran 120 escoles i 80 instituts. Tot i que amb menys abast de l’ambicionat a causa de no poder disposar d’una partida de 50 milions d’euros prevista en els pressupostos. Un exemple més de les conseqüències de l’estancament de la situació política a Catalunya que els partits semblen no tenir especial pressa a desbloquejar.

Des del punt de vista pedagògic, aquesta intervenció aposta per insistir en les estratègies d’aprenentatge competencial. Però una dificultat afegida, abans de definir solucions, és la d’ajustar el diagnòstic. ¿És el baix nivell manifestat per la majoria d’estudiants el fruit de vells sistemes d’ensenyament que es resisteixen a ser modificats, o un símptoma que amb els nous enfocaments que estan passant a ser hegemònics no n’hi ha prou –o no són els adequats– per compensar altres dèficits més estructurals que de mètode, com la crisi de la capacitat d’atenció i esforç, la formació del professorat de primària i la dificultat d’atraure especialistes a secundària? Informes com el de la Reial Societat Matemàtica Espanyola alerten d’uns currículums excessivament sobrecarregats, que s’haurien de centrar en canvi en les matèries i habilitats com l’àlgebra, la geometria i l’estadística. En qualsevol cas, els dèficits no se centren en continguts concrets sinó en habilitats i competències generals: els mateixos estudis que alerten de les dificultats dels alumnes en el camp de les matemàtiques indiquen que no són menors tampoc en el de la comprensió lectora, i l’última onada de l’informe PISA ha ofert uns resultats decebedors, en el cas de Catalunya, en matèria de creativitat. En resum, el panorama és el de promocions d’alumnes amb problemes per connectar coneixements i habilitats, argumentar i expressar-se, solucionar problemes i detectar errors i fal·làcies. Aquesta qüestió potser s’hagi d’abordar tornant a revisar coneixements bàsics o desenvolupant habilitats, però en cap cas amb la complaença de l’exigència mínima que moltes vegades acompanya alguns enfocaments docents.