Springsteen, el gran il·lusionista

"Vinc d’una ciutat amb un passeig marítim on gairebé tot té un toc de frau. Jo també. He tingut un èxit increïble i absurd escrivint sobre una cosa de la qual no tinc cap experiència personal. M’ho he inventat tot", va dir Springsteen en un moment de l’espectacle. En un altre passatge va assenyalar: "No he tingut mai una feina honesta en tota la meva vida. No he fet mai feines dures. No he treballat mai de nou a cinc. No he treballat mai cinc dies a la setmana... fins ara [referint-se al muntatge al teatre]. No m’agrada. No he vist mai l’interior d’una fàbrica i, no obstant, és de l’únic que he escrit". I va afegir: "Així de bo soc".

És, efectivament, molt bo en el que fa. Pocs artistes avui generen la devoció que envolta el Boss. Amb 74 anys, protagonitza la seva segona gira mundial consecutiva sense presentar un nou disc, i no li cal. En cada una de les seves gires, els seus fidels (que poden ser els seus crítics més severs i alhora resultar aclaparadors per als que no comparteixen la seva devoció) juren que els seus concerts són millors que mai. Ara, això ja no és cert. Ja no es tracta que la veu li flaquegi o que la meitat del concert sigui idèntic cada nit, un anatema per al gran showman del setlist improvisat. Les versions de les cançons són una mica més lentes, malgrat el gran Max Weinberg, i el repertori té l’aroma d’un comiat no anunciat (els concerts cancel·lats per problemes de veu s’han reprogramat per al 2025, de manera que l’estiu que ve tornarà a Europa). Res fora del comú per a la seva edat: és només sis anys més jove que Mick Jagger, per fer una comparació.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

Dues cançons fixes en el repertori (Last man standing i I’ll see you in my dreams), sobre la mort i l’absència, han portat els crítics a pintar un Springsteen tardoral que reflexiona sobre la mort i crea comunió als estadis. No dic que no, igual com els seus grans discos que han de ser interpretats com obres completes, no cançó per cançó, les seves gires solen tenir un leitmotiv: l’exuberància de la joventut als seus principis, la celebració de l’amor en la gira Tunnel of love, el renaixement a The rising de l’amistat en la reunificació de l’E Street Band, la sobrietat a The ghost of Tom Joad...

Però no s’ha d’oblidar la seva confessió a Broadway. Springsteen no és un portaveu generacional, ni un cronista social, ni la veu dels Estats Units, ni ara un poeta del pas del temps, de la vida i la mort. Pot ser això i molt més, tot el que els seus fans volen que sigui, perquè per damunt de tot és, per la seva pròpia confessió, un il·lusionista, un mag, un triler. Un storyteller i dels bons. Cada un llegeix i escolta el que vol en les seves cançons i concerts, i cada un és lliure d’idolatrar qui vulgui, però després de tants anys, tants discos, tantes cançons i tants concerts, jo pujaré dissabte a Montjuïc a veure un senyor de 74 anys acompanyat d’una banda extraordinària oferint un dels millors espectacles de rock de l’actualitat. Totes les altres coses (la devoció, l’homenatge, la intel·lectualització de la seva obra) estan bé, però com ell mateix canta en la cançó Magic: "Tinc una moneda al teu palmell / Puc fer-la desaparèixer / Tinc una carta a la màniga / Digue’m quina és i te la trauré de l’orella". Tinguem fe, hi haurà màgia en la nit de Barcelona aquests dies.