Una Barcelona per viure-hi

Parlar d’habitatge a Barcelona és parlar de la dificultat de continuar vivint a la ciutat i de desenvolupar-hi un projecte de vida. És parlar de l’accés a la resta de drets, de benestar i de qualitat de vida, i fins i tot de com ens organitzem com a societat.

Som en un punt d’inflexió. Barcelona viu una situació d’emergència habitacional semblant a la que viuen altres ciutats, però que està marcada per trets específics: una gran demanda –que continua creixent– i una oferta d’habitatge assequible que encara és insuficient.

Alhora, els preus dels lloguers han anat escalant, fins a un 68% els últims deu anys, i s’ha anat aguditzant la desigualtat entre aquells que disposen d’un habitatge en propietat i aquells que paguen un lloguer.

L’accés a l’habitatge és una de les qüestions que més preocupa els barcelonins i les barcelonines. I és normal que ho faci, perquè avui ja afecta a tothom de manera transversal: segons dades municipals, un 75% dels barcelonins podria sol·licitar un habitatge protegit.

Aquest context ens obliga a actuar de manera estructural i amb mirada llarga. Per això el govern de la ciutat hem presentat una sèrie de mesures que són fruit d’una estratègia global: amb respostes immediates i, alhora, solucions a mitjà i llarg termini.

Barcelona està posant tots els recursos per ampliar el parc públic d’habitatge: tenim 5.000 habitatges en marxa, lliurarem 3.300 claus fins al 2027, i hem acordat amb la Generalitat la construcció de 1.700 habitatges a la ciutat. A més a més, som l’única gran ciutat d’Espanya que està aplicant la regulació de preus del lloguer, que ens està permetent començar a frenar aquesta escalada.

Estem fent feina, però queda molt per fer. Per això, ens hem posat mans a l’obra per garantir que els pisos de Barcelona són per viure-hi i per implicar els privats en la construcció d’habitatge assequible.

Els últims anys, hem aconseguit aturar el creixement de pisos turístics a la ciutat, però en un context de manca d’oferta d’habitatge com l’actual creiem que cal anar més enllà. No n’hi ha prou amb mantenir-los a ratlla. Avui ja és insostenible tenir 10.000 pisos on s’hi podria viure dedicats a usos turístics. La conclusió és senzilla: necessitem recuperar-los perquè s’hi pugui viure. Amb la manca d’oferta que viu la ciutat, no podem permetre tenir tots aquests pisos fora del mercat.

Per això el govern municipal hem decidit recuperar per a ús d’habitatge residencial els pisos turístics. Aplicarem en tota la seva capacitat el Decret Llei de la Generalitat que regula aquest tipus d’allotjaments, amb l’objectiu que el 2029 ja no quedin pisos d’ús turístic a Barcelona.

Els pisos són per viure-hi

Amb aquesta decisió volem llançar un missatge molt clar: a partir d’ara, l’oferta turística en habitatge residencial queda supeditada a l’habitatge i els pisos són per viure-hi. El segon gran repte que afrontem és el d’implicar el sector privat en la construcció d’habitatge assequible. La mesura del 30%, aprovada fa uns anys amb el suport del PSC, no ha produït els resultats esperats. En 6 anys, la mesura només ha donat 8 habitatges protegits completament acabats.

Això vol dir que el 30%, tot i les bones intencions, no ha funcionat. Però sobretot vol dir que hem de fer alguna cosa perquè funcioni, no ens podem permetre la frenada en la construcció d’habitatge i en la rehabilitació. Una bona política només és la que es pot aplicar amb eficàcia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest context, l’Alcalde va encarregar una proposta de reforma del 30% a la Carme Trilla, que ha coordinat un comitè d’experts. La proposta de Trilla manté les possibilitats per aplicar el 30% que ja conté la regulació vigent, però les amplia perquè els promotors privats o un promotor social construeixin, ara sí, habitatge assequible a la ciutat. Des d’ara treballarem la proposta amb els grups polítics per aprovar-la i accelerar el ritme de construcció d’habitatges assequibles a la ciutat.

Però no ens podem aturar aquí. Tenim grans tasques pendents que haurem d’entomar com són la regulació de les llars compartides i del lloguer de temporada, però en tot cas el missatge i l’objectiu estan clars: si l’habitatge ho condiciona tot, i és evident que ho fa, cal que prioritzem l’habitatge.