Company activista, no siguis classista
Protesta de diferentes entidades contrarias a la exhibición de la Fórmula 1 en Paseo de Gracia. /
El moviment veïnal va ser determinant entre els 60 i 80. Un pilar fonamental de la lluita antifranquista i una palanca per la millora de les condicions de part important de la població. Des de l’exigència de vivendes dignes fins a la reivindicació de centres mèdics, il·luminació en condicions, asfaltatge dels carrers als barris més humils i, per descomptat, una escola pública en català, instrument fonamental per a la integració dels fills de la immigració. Llavors, les reivindicacions eren compartides per centenars de milers de persones que tenien molt per guanyar. Aquesta unió va fer la força.
Hauríem de fer un salt en el temps i viatjar a l’Espanya del 15M per tornar a veure el tauler polític sacsejat per grans mobilitzacions. "No és una crisi, és una estafa" cridava el carrer, mentre els desnonaments salvatges i les retallades declaraven la defunció de l’Espanya va bé. Durant aquells dies, les xarxes socials van jugar un paper important en la mobilització, però les places van ser epicentres i motor de l’agitació. Avui, el paper de les xarxes té més ombres.
La voracitat amb què el nostre dit llisca per la pantalla premia els missatges més simplistes i provocadors. La demagògia, l’agressivitat i la negativitat s’imposen creant un clima d’indignació, però també d’impotència. Triomfa una protesta dissimulada. Un grapat de missatges retuitejats en uns segons i el neguit enganxat a l’ànim.
Perquè una causa triomfi, no n’hi ha prou amb l’emoció. Hi ha d’haver unes raons fonamentades, un greuge àmpliament compartit i, sobretot, un coneixement de la situació política i psicosocial. Només així es pot dissenyar una estratègia, desterrant la impulsivitat i el simplisme. Un exemple tràgic de l’error en l’avaluació van ser les primaveres àrabs. D’alguna manera, també les grans mobilitzacions del procés. De l’esperança a la frustració, passant per l’il·lusionisme.
Les xarxes socials, com a succionadores de l’ànim, també com a provocadores de bombolles particulars. Un dels retrets més marcians a les noves propostes de l’ajuntament de Barcelona en el tema de vivenda és el d’haver actuat com a reacció a les "crítiques" a l’exhibició de la Fórmula 1 al passeig de Gràcia. ¿Sí? ¿De veritat? ¿Crítiques a un esdeveniment que va entusiasmar 38.000 persones? De vegades, aixecar la mirada de la pantalla permet veure la realitat.
Quan l’activisme d’esquerres (feminisme, ecologisme, projustícia social...) s’oblida de la terra que trepitja i esdevé pena partidista, el missatge s’emmetzina i desorienta la ciutadania. Massa sovint es tendeix a impartir doctrina des de la puresa moral. El risc és elevat. Resulta massa fàcil provocar la sensació d’exclusió, fins i tot d’humiliació, entre la ciutadania que es tracta de convèncer. Un risc per a la mateixa supervivència de l’activisme, superat per un discurs ultra que proposa receptes simples, immediates i, per descomptat, falses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
