Fogueres en el laberint
Fa dècades, moltes, en el Sant Joan de la infància, els nens recollien mobles i trastos vells dels veïns, pis per pis, els guardaven en algun amagatall segur del barri i els apilaven després per encedre les fogueres quan queia la nit. La memòria engeganteix la reverberació de l’alegria, els petards i els mistos Garibaldi, la verticalitat de les flames. Alguns nois grans llançaven a la foguera els apunts del curs. El millor de la revetlla consistia en la pura expectativa, en la certesa que les classes havien acabat i s’inaugurava un estiu llarguíssim i intacte. El temps de les cireres arribava al cim. La simbologia va arribar després, en la vida adulta. El cicle de les estacions, la collita, el reinici, les noves oportunitats, el poder purificador del foc, etcètera. En la nit més curta de l’any sempre es troben, a les golfes i trasters mentals, trastos vells per a la crema; trastos metafòrics, s’entén. ¿Què cremarà, doncs, a les fogueres catalanes durant la nit màgica? Una, en la seva ingenuïtat immarcescible, hauria desitjat la combustió de la política frívola en el vell oasi, però sembla que tampoc no ha arribat el moment. ¿Serà possible una repetició electoral? Si el president del Parlament, Josep Rull, activa el cronòmetre després del ple del 26 de juny, si no es consuma una investidura ens estarem presentant de nou a les urnes a l’octubre. El súmmum. La qüestió és massa greu per organitzar una porra sobre això.
Sovint, enmig de la desorientació, el laberint el fabriquem nosaltres mateixos a l’intentar trobar una sortida, i ens quedem atrapats, donant cops de cap entre passadissos que s’entrecreuen en diferents direccions, com el minotaure de Creta: quina criatura tan solitària, cos d’home, cap de toro. A veure si m’explico. Els catalans ja vam votar el 12 de maig, i va sortir el que va sortir. Agradi més o agradi menys, Salvador Illa (PSC) va guanyar les eleccions davant l’independentisme i és l’única alternativa viable. ¿Algú s’imagina seriosament la investidura de Carles Puigdemont (Junts)?
Notícies relacionadesPerò en l’intricat laberint català, ERC, que té l’eina per desbloquejar la situació, ara demana pasta. La clau i el pany. O sigui, tornem a la casella de sortida, els diners, el punt d’ignició del procés. No sabem del cert què significa un finançament "singular" ni l’abast que té, i tot i que ningú no dubta a hores d’ara que Catalunya necessita una millora fiscal (aporta més a les arques del que rep), sembla lògic que una comunitat que genera riquesa contribueixi a la solidaritat estatal. Si la vaca no dona per a la quota basca, negociïn d’una vegada el que sigui necessari, però no converteixin cada elecció en un mercadeig fenici.
Aquestes dilacions, aquests jocs de mans, alimenten la desafecció i l’antipolítica. Causen un esgotament profund. A mi, almenys, me’l causen. Un cansament –i això és el pitjor de tot– que no arriba al seu estadi més elevat i elegant: la indiferència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
