El frau de l’acte equivalent

Les passades eleccions al Parlament van donar uns resultats i unes expectatives inèdites. La victòria sense precedents del PSC i la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme permetien augurar que aquesta legislatura seria diferent de les precedents. Tot i això, els primers passos que s’estan fent semblen desmentir aquesta hipòtesi. Malgrat no tenir majoria s’ha conformat una Mesa del Parlament de majoria independentista, i s’ha atorgat la presidència de la cambra a l’exconseller Josep Rull. Però sobretot resulta alarmant que no es doni compliment al que disposa l’article 4 de la llei de la presidència de la Generalitat i del Govern, que estableix que durant els deu següents a l’inici de la legislatura, el president del Parlament, una vegada consultats els representants i grups polítics amb representació parlamentària, ha de proposar al ple un candidat a la presidència de la Generalitat.

Aquest no és un acte discrecional sinó que és preceptiu, que resulta fonamental perquè es posi en marxa el calendari establert en l’article 67 de l’Estatut de Autonomia, que assenyala un termini de dos mesos a comptar des de la primera votació d’investidura perquè es produeixi una dissolució automàtica del Parlament i la convocatòria d’unes noves eleccions si durant aquest període no s’aconsegueix investir cap candidat. En comptes d’això, i així ho va anunciar el president del Parlament, s’utilitzarà la doctrina del denominat acte equivalent inspirat en un dictamen del Consell d’Estat de l’any 2003 en relació amb una consulta efectuada per la presidència de la comunitat relativa a com cal procedir en cas que no hi hagi candidat a la presidència, i que va dictaminar que l’intent frustrat de formalitzar una proposta de candidat en el termini de 15 dies equivalia a la primera votació d’investidura i per tant, donava inici al termini de dos mesos previ a la dissolució automàtica.

Passa, tot i això, que a Catalunya no es donen aquestes condicions, ja que no és que no hi hagi un candidat a la presidència de la Generalitat, sinó que n’hi ha dos. Tant Salvador Illa, el guanyador de les eleccions, com Carles Puigdemont, que va quedar en segona posició, han manifestat la seva voluntat de ser presidents i els dos candidats han demanat més temps: Puigdemont perquè s’apliqui la llei d’amnistia i pugui anar al debat sense por de ser detingut i Illa per amarrar una majoria. Però res d’això està previst a la llei, de manera que, havent-hi dos candidats predisposats, la doctrina de l’acte equivalent no s’hauria d’aplicar i fer-ho suposa un frau de llei.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Retorçar lleis

Últimament l’independentisme ha retorçat les lleis al seu aire i ha instrumentalitzat les institucions en favor dels seus interessos particulars. No ha estat el cas del PSC, que sempre ha mantingut un escrupolós respecte institucional. Sorprèn que aquesta vegada hagi sucumbit a aquesta perversa lògica i que Illa, en comptes de respectar l’esperit i la lletra de la llei, hagi renunciat a defensar sense embuts la seva candidatura malgrat no tenir amarrada la majoria que desitja. Pot ser que el problema sigui això, que aquesta majoria no està amarrada i que havent-hi una altra majoria matemàticament possible ha preferit no arriscar-se a ser-hi investit. Al cap i a la fi, si PP i Vox votessin Illa per evitar un govern d’esquerres i/o independentista, desarmarien l’estratègia de Pedro Sánchez. I això sí que és un perill, per a ell.