No hi va haver moderats en el procés

Queda molt lluny el catalanisme integrador que, en els seus moments, va tenir la iniciativa política i una certa centralitat, amb alts i baixos. Després, l’independentisme, obstinat en el maximalisme d’una república catalana fora d’Espanya i de la Unió Europea, va impedir el cicle catalanista d’innovació, si això era factible. Gaziel feia una pregunta: "Per què deu ser que Catalunya ha perdut sempre els seus plets?". No sempre. També és postulable que hi va sortir guanyant en la batalla aranzelària, la constitució de la Mancomunitat, el retorn de Tarradellas i la Constitució de 1978. Però en la segona dècada del nou segle, el catalanisme clàssic s’ha acabat.

Amb la Renaixença va recomençar la recuperació de l’ús literari de la llengua catalana, amb un component d’èpica i alhora de greuge. I l’ús del castellà va continuar vigent, com demostra el gran il·lustrat Capmany. Aquella experiència històrica no és un motlle útil per al segle XXI, perquè el secessionisme ha dividit la ciutadania catalana. S’ha dit que el castellà ha de quedar al marge, i això es diu en una societat que és bilingüe, en què el canvi de registre lingüístic es faci dia a dia i casa per casa. El bilingüisme és una vitalitat; el monolingüisme és una pròtesi. Mentre la societat catalana evoluciona, el nacionalisme segueix amb el mateix llenguatge excloent. La bretxa entre la cultura real i la cultura institucional s’extrema.

Si durant dècades el catalanisme va poder considerar que el seu problema era la naturalesa de Castella, la societat espanyola ha canviat fins a tal extrem –entre altres coses, de rural a urbana– que els obstacles per a l’enteniment ja no són els mateixos. Tenen poc a veure amb una societat interconnectada per l’AVE, la globalització, la intel·ligència artificial o el xip i pendent de les vicissituds compartides a la Unió Europea.

Notícies relacionades

El futur de la Sagrada Família

Frescos com una rosa

Ara mateix hi ha a Catalunya centenars de milers de vots que cerquen un autor. Centrisme, catalanisme, contribució a la governabilitat d’Espanya van ser constants constructives, amb totes les friccions que es vulguin. La crisi de les classes mitjanes ha estat determinant. Ara potser només val la respiració assistida. Ara tramen alguna cosa els moderats de Junts, in extremis.

A L’Atlàntida, de Verdaguer, el protagonista era Espanya. Aquesta idea de fusió hispànica va ser criticada pel nacionalisme català. Per quines causes, quan en virtut de la Constitució Catalunya té àmplies competències de govern, predomina –almenys en aparença– el victimisme i queda relegada la idea de la Catalunya hispànica segons Verdaguer? Haurem de preguntar-ho als moderats de Junts.Catalunya hispànica segons Verdaguer? Caldrà preguntar-ho als moderats de Junts.