Nicaragua, base operativa de Rússia

Rússia ha triat Nicaragua per desencadenar des d’allà una guerra híbrida contra els Estats Units mitjançant la gestió de fluxos de migrants que pretenen arribar allà des de llocs tan allunyats de l’escenari com el Pròxim Orient i l’Índia, i més pròxims com Cuba i Haití. El propòsit és tensar el debat polític i la campanya electoral de l’elecció presidencial del pròxim 5 de novembre, on la immigració ocupa un lloc central en la carrera que disputen Joe Biden i Donald Trump. El règim del president Daniel Ortega es presta gustós a tal estratègia des d’almenys el 2018, quan Rússia va exercir un paper determinant en la repressió de les protestes de l’oposició a Managua i altres ciutats nicaragüenques.

Els immigrants que transiten per aquesta xarxa de tràfic d’éssers humans han d’afrontar un dispendi que supera els 4.000 dòlars, viure una autèntica odissea amb vols i escales per mig món, suportar forces de seguretat còmplices amb organitzacions mafioses i jugar-se la vida quan arriben a la frontera de Mèxic amb els Estats Units, última i perillosa etapa del seu viatge. Perquè si Nicaragua és el hub d’acollida dels fluxos migratoris, que rep vols amb origen a Kingston, l’Havana i altres aeroports caribenys, Mèxic és la plataforma on es concentra el gruix de la intel·ligència russa per immiscir-se en els assumptes interns dels Estats Units mitjançant la presència desproporcionada de funcionaris acreditats en la seva ambaixada.

Res és massa nou en la utilització de les migracions com a arma híbrida de guerra. A aquesta va recórrer Rússia durant la fase més sanguinària de la Guerra Civil a Síria, va ser útil per desencadenar la crisi de refugiats que es va viure a Europa el 2015 i ho va ser també per tensar la relació a la frontera de Polònia amb Bielorússia en els prolegòmens de la invasió d’Ucraïna. No hi ha confrontació política, electoral o no, en la que la immigració no ocupi un dels centres del debat ideològic, i és un dels temes predilectes de Trump per desacreditar la política de fronteres de Biden, que, fora d’això, no ha sigut gaire diferent de la que el candidat republicà va posar en marxa durant els seus quatre anys a la Casa Blanca. Es concentra al sud del riu Grande un conglomerat de pobresa fàcilment utilitzable per poc que es presti un Govern –el de Nicaragua– a oferir el país com a base d’operacions.

Per a Daniel Ortega és una qüestió vital, amb l’objectiu de perpetuar-se en el poder, disposar d’un aliat extern i poderós com Vladímir Putin. Per a Claudia Sheinbaum, presidenta electa de Mèxic, el trànsit de migrants pel seu país, teledirigit des de Moscou, comporta un gran repte, implica revisar els tractes que el president sortint, Andrés Manuel López Obrador, va tancar amb Rússia. Per a altres països centreamericans, singularment Hondures i Guatemala, terres de pas obligades de la immigració, l’estratègia de Rússia hipoteca la per si mateix complexa situació d’un fenomen que tendeix a créixer, segons vaticinen els think tank especialitzats, i per tant més fàcilment manipulable per potències com Rússia, que utilitzen la multiplicació de les onades dels que fugen de les guerres i de la pobresa per alimentar les proclames de qualsevol moviment amb capacitat de desestabilitzar a les democràcies occidentals, i la victòria de la qual esperen.