Postprocés o preprocés
Tot feia pensar, i molts teníem també ganes de creure que seria així, que el fracàs de l’independentisme, primer el 2017, i des d’aleshores fins avui a les urnes, ens conduiria a un escenari de postprocés. Junts, ERC i la CUP es van quedar el 12 de maig molt lluny de la majoria absoluta, mentre que el PSC, el PP i Vox sí que sumen 68 diputats al Parlament. Tot i que aquest tripartit és radicalment impossible, ens ofereix una foto del canvi esdevingut. Semblava, doncs, que s’obria una nova etapa en què, una vegada concedida l’amnistia, els temes de debat ja que no havien de ser els favorits del victimisme nacionalista.
Per desgràcia, no sembla que hagi de ser així. La investidura del socialista Salvador Illa, amb l’imprescindible suport d’ERC, s’ha tornat molt difícil per la greu crisi interna que pateix la formació republicana. I si finalment es produeix serà in extremis. Mentrestant, el preu que demanen els republicans a Pedro Sánchez, per fer Illa president, però més tard també l’exigirà Junts per aprovar els Pressupostos del 2025, és un nou finançament que faci sotir Catalunya del règim comú i posi fi al dèficit fiscal. I en aquest punt és on en lloc de dirigir-nos al postprocés caminem com els crancs, cap enrere, cap al preprocés. El discurs del dèficit fiscal, qualificat d’"espoli" quan als nacionalistes se’ls escalfa la boca, va ser un dels pilars del procés independentista. I ara de nou s’insisteix en els mateixos arguments, barrejant el finançament autonòmic, o sigui, els diners que rep la Generalitat per portar a terme les seves competències, amb un relat d’ofec estructural, ja que, suposadament, cada any enviem a Madrid 22.000 milions d’euros que no tornen. Aquest dèficit es va vendre durant el procés com el xec de la independència, i ara serveix per atacar un model de finançament autonòmic que va ser pactat pel tripartit d’esquerres amb Rodríguez Zapatero, i que, si bé és millorable, en cap cas és injust. L’únic que és inacceptable, per insolidari i antifederal, és la quota basca, però d’això aquí ningú no en parla.
