Una qüestió de convivència

¡Per fi, l’estiu es deixa veure! La parella saluda efusivament el propietari de la guingueta moníssima de la platja on un no sopa per sota dels seixanta euros per persona. Imagino que és el retrobament després de tot l´any. Estan contents. Taula al costat de la sorra, sí. És just la que queda al costat de les dues senyores que prenen un vi encantades mentre els seus dos gossets corren pel costat. Són macos i petits, però d’una ullada ja es veu que al senyor encara content que es gastarà més de cent euros en el sopar no li agraden. La cosa queda clara quan un d’ells, el de rissos blanc, li llepa el turmell, i el salsitxa llança un lladruc.

Una mica atabalat entre el fàstic, la por i la bona educació el senyor ja només mig content comenta que no li agraden els gossos, que l’incomoden, que si els poden lligar. Elles s’afanyen, ¡però si no fan res!, mentre els lliguen a la corretja. Rissos i salsitxa, que són bons però són gossos, observen els turmells del senyor ajaguts, tranquils, a un metre de distància anticipant que la història no s’acaba aquí.

El senyor ho té tot perdut perquè fa uns mesos els gossos van fer el sorpasso als nens a Catalunya, hi ha més gossos que futurs contribuents, i el nou rondinaire social ja no és el que no suporta els nens, sinó el que no vol gossos a prop. Per a molts és incomprensible que els seus adorables peluts no ho siguin als ulls dels altres tret que es tracti de traumatitzats, antisocials i fins i tot una mica males persones. Cal passar pel tub.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La lluna plena surt rosa per l’horitzó, les garlandes de llums prenen protagonisme i a la nostra parella els serveixen els primers plats. Ha de fer bona olor perquè a en rissos se li desperten tots els sentits. L’estímul el porta a situar-se a un pam del turmell aquell per olorar el plat, deixant al descobert que la seva propietària l’havia alliberat. Salsitxa, encara lligat, ploriqueja i tensiona la corretja per sota les cadires, entre els peus de la nostra parella, mentre les propietàries dels gossos no s’assabenten de res. Quan ho fan ja està tot malament perquè al senyor se li ha acabat la paciència. Ofeses, demanen el compte i se’n van.

En sortir es creuen amb una parella. Ella porta un gosset de serrell blanc als braços. Ell, un transportí que deixarà damunt la taula mentre sopen i en serrell va d’una faldilla a l’altra. Higiènicament discutible, almenys no molesten ningú.