Collboni diu sí a tot

Un Aston Martin fent virolles i deixant el passeig de Gràcia ple de fum: aquesta és la cretinada per la qual serà recordat el desembarcament de la F1 al centre de Barcelona. En una societat traumatitzada per les imprudències de trànsit i les seves terribles conseqüències, és difícil imaginar una irresponsabilitat més gran que la d’exaltar la velocitat, l’incivisme i la contaminació en ple centre de la ciutat. Ningú pot discutir que Barcelona és pel seu ADN una ciutat saludable, alegre i esportista, entregada a l’exercici físic i al desplaçament a peu i amb bicicleta, i també als grans esdeveniments esportius. L’anunciada sortida del Tour de França, per exemple, és una esplèndida notícia que s’inscriu en la tradició de donar empara a altres grans campionats. Però la F1, per molt que s’insisteixi, no pot ser equiparada a altres esports com el ciclisme, la natació o l’atletisme, començant perquè no porta implícits els mateixos valors: una cosa és que estigui degudament encapsulada a Montmeló, i que es defensi legítimament la seva continuïtat al Circuit, i una altra de ben diferent és portar-la amb tot el seu soroll al centre de la ciutat un dia feiner, amb la patètica guinda de l’Aston Martin. Tot un xou, per cert, ultrapublicitat i ple de vips, però amb una pobra resposta popular. ¿Qui va idear aquest disbarat i per què ningú s’hi va oposar? Pot ser vist com una anècdota, però és revelador del moment en què es troba Barcelona i, en particular, el seu debilitat govern.

L’astracanada de la F1 arriba poques setmanes després de la sospitosa desfilada de Louis Vuitton al parc Güell amb aires classistes, salvat gràcies a les càrregues policials, i que suggereix una inquietant cessió de l’espai públic a favor d’empreses privades. La propaganda oficial, que mai explica quant paguen les empreses per envair llocs tan emblemàtics, ens diu que la ciutat surt guanyant amb aquests esdeveniments, però potser caldria començar a dir que són aquestes marques les que es beneficien d’associar-se a aquesta Barcelona de postal, i no al revés, que ja sabem quin és el preu a pagar: invasió turística, pressió immobiliària, preus impossibles. Per això no és casualitat que l’Ajuntament hagi corregut a anunciar ara que suprimirà en cinc anys els pisos turístics, una mesura molt positiva tot i que poc creïble que vol contrarestar la indignació produïda per aquests últims disbarats només aptes per a rics. Però governar és bastant més complex que compensar, i la sensació que desprèn el govern de Collboni, incapaç de sumar suports, és que no sap on va quan va camí de complir un terç del mandat. Amb la seva obsessió per allunyar-se de l’herència de Colau, l’alcalde ha optat per abraçar-se als poders fàctics, com demostra el fet que ja no hi ha cap institució amb solera que emeti cap comunicat en contra del govern municipal com era tradició en l’era Colau. Els lobbies que ridiculitzen totes les crítiques reduint-les al No a tot han aconseguit, en canvi, que el nou alcalde els digui Sí a tot. Tan perillós és oposar-se a tot com dir que sí a totes les trucades glamuroses.