Eutanàsia legal, però no massiva

Ara fa tres anys de l’entrada en vigor de la llei orgànica de regulació de l’eutanàsia (LORE), una aposta que, no sense una dura oposició, va introduir Espanya en el reduït nombre de països arreu del món que tenen regulada aquesta radical prestació sanitària. Només els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i el Canadà, i posteriorment Nova Zelanda, amb alguns territoris dels Estats Units i Austràlia, permeten el final de la vida, de manera regulada, als malalts terminals o amb un patiment extrem. En el cas d’Espanya, la legislació va ser garantista, és a dir, amb un trajecte que vol assegurar la determinació autònoma del malalt i garantir que la decisió tingui una motivació inequívocament compassiva. L’eutanàsia s’ha de sol·licitar per escrit dues vegades en 15 dies; la petició es trasllada després a una comissió autonòmica que designa dos metges que l’han d’avalar per donar-hi, posteriorment, el vistiplau definitiu en un termini no superior a 19 dies. En total, la llei assenyala aquests 34 dies com a límit per poder procedir a "l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari competent".

Tres anys després de l’aprovació de la LORE, el balanç és desigual. D’una banda, més de 680 persones han pogut accedir a l’eutanàsia i posar fi al seu patiment de manera legal. De l’altra, són la meitat de les que ho van sol·licitar, i moltes d’elles (aproximadament un terç) van morir durant el procés. El 2023, 323 persones van rebre l’autorització (un 12% més que el 2022), mentre que les demandes van ser 727. Tot això, a partir de dades del Ministeri de Sanitat que són provisionals i que reflecteixen un dels grans reptes a l’hora d’aplicar la llei: la notable diversitat segons les autonomies, tant pel que fa a la mateixa tramitació com a la informació que es requereix. En aquest sentit, el termini mitjà del procés s’estableix en 75 dies (més del doble del que preveu la norma), mentre que a Catalunya són 53, tot i que amb la mala notícia que el 2022 la xifra havia sigut de 45. Una altra dada contrastada, que podria respondre a diferents sensibilitats majoritàries entre la població, especialment religioses, o a traves des de l’administració o l’estament mèdic, és la del nombre d’eutanàsies practicades en relació amb el total de morts. Mentre que a Catalunya o el País Basc és entorn del 0,1%, en comunitats com Múrcia, Extremadura o Galícia la mort assistida va tenir una incidència deu vegades inferior, de poc més del 0,01%.

En el balanç que ha portat a terme l’organització Dret a Morir Dignament (DMD) es reclama al Ministeri de Sanitat la redacció d’un manual de bones pràctiques d’eutanàsia que inclogui un reglament que especifiqui, sense dubtes, els casos analitzats, que posi fi a les negligències en el tracte i que, en definitiva, elimini qualsevol arbitrarietat per donar pas al dret a rebre la prestació conforme a la llei.

La norma pretenia, fa tres anys, reconèixer un dret universal, que respectés el dret de cada persona a acabar la seva vida sense patiments innecessaris o, simplement, de la que manrea que decidís. Sense fer dependre aquesta decisió dels que per raons ideològiques volen alterar-ne l’efectivitat.