Un acord que no hauria de ser l’últim

Després de diversos intents fallits, un acord entre el PSOE i el PP ha permès desbloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial, l’òrgan constitucional de govern i representació de la justícia el mandat del qual havia caducat fa cinc anys. El compromís entre els dos partits, imprescindible per obtenir les tres cinquenes parts de suports necessaris tant al Congrés com al Senat per fer efectius els nomenaments, es va segellar a Brussel·les sota l’atenta mirada de la vicepresidenta de Valors i Transparència de la Comissió Europea, Vera Jourová, després que aquesta institució fes a vegades de mediadora a petició del PP. Sobreinterpretar aquesta imatge certament xocant, igual com atribuir un efecte decisiu a l’amenaça del president del Govern de modificar unilateralment i de manera immediata les atribucions del CGPJ, suposaria fer una anàlisi molt limitada del que al capdavall és el primer pacte d’Estat entre els dos partits majoritaris d’Espanya en anys.

Certament, l’acord, per començar, sintonitza amb el que ha passat aquests mateixos dies en les negociacions per al repartiment dels grans càrrecs institucionals de la UE entre populars, socialistes i liberals (i implica deixar de ser una anomalia discordant en aquest sentit). Per arribar-hi, Alberto Núñez Feijoó ha fet un exercici d’autoritat, davant les pressions dels que voldrien eternitzar el bloqueig fins a disposar d’una majoria al Parlament, que reforça el seu lideratge intern i la seva projecció com a candidat moderat. Pedro Sánchez, al seu torn, ha fet caure el mur rere el qual fa molt pocs dies considerava que només hi havia diferents modulacions de la ultradreta i ha reconegut que hi ha un espai central on continuar trobant consensos, que encara haurien de ser més amplis amb la incorporació d’altres opcions polítiques. I tots dos han acceptat una aritmètica al nou CGPJ con la que renuncien a convertir-la en un corró d’una majoria parlamentària vigent o d’una altra que pugui succeir-la. És difícil trobar, des d’una perspectiva favorable al funcionament normal de les institucions i la desintoxicació de la vida política, objeccions a cada un d’aquests aspectes. És cert que el calendari fixat transparenta que les desconfiances es mantenen. I que s’ha ratificat una vegada més la politització dels mecanismes d’elecció dels òrgans de govern del poder judicial. L’esperança és que aquesta vegada serveixi per desembocar en una alternativa viable (i desincentivi la politització de l’actuació d’alguns òrgans judicials).

L’acord, però, va més enllà del més urgent, que era l’estricta renovació de l’òrgan constitucional, i ha incorporat altres aspectes més a llarg termini, com ara tramitar la reforma de la llei orgànica del Poder Judicial i de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal i requerir al mateix CGPJ que consensuï una proposta de reforma del sistema d’elecció dels vocals de procedència judicial perquè sigui traslladada al Govern i a les Corts. En qualsevol cas, la renovació del CGPJ és una bona notícia. Les formes potser no ho són tant i els resultats de la reforma que haurien d’evitar la repetició d’una situació tan anòmala com la que s’ha viscut encara són incerts. Però res d’això evita que avui hi hagi un raig d’esperança en les possibilitats de reprendre la imprescindible cooperació entre els dos grans partits per al bon funcionament institucional.