¿Sola amb un home o amb un os?

Moltes no només donaven una resposta a seques. Hem après a justificar-nos per les nostres decisions abans de ser mal vistes. Hi havia qui deia que no es fiava d’un "home desconegut", però d’altres responien que preferien l’os fins i tot amb homes coneguts, per haver viscut traumes amb parelles violentes, pares, avis o oncles que van abusar d’elles en la infància o l’adolescència. "Jo he tingut l’os dins de casa", matisava una. Però la justificació més repetida era que "prefereixo l’os perquè si m’agredeix o em mata, em creuran".

Aquesta és la demolidora realitat darrere d’aquesta enquesta. No va de l’os per si mateix, sinó de la llosa pesada que arrosseguem. De la incapacitat de les dones de ser cregudes quan els hi han fet mal, han sigut maltractades o violades. Ja poden passar segles o desplegar-se lleis específiques que, en la cultura masclista social, la credibilitat de les víctimes sol posar-se en qüestió pública. Perquè durant dècades s’ha tingut la idea i l’estigma de la dona aprofitada, que s’ho inventa, que exagera, que són misògines i desenes d’excuses més. Tot per no voler assumir el fons del debat.

L’interessant va ser que, dies després que fessin aquesta enquesta, hi va haver dones que van realitzar la mateixa pregunta als homes. En concret, a parelles i, sobretot, a pares. La personalitzaven a les seves circumstàncies. Els hi preguntaven: "Si la teva parella o la teva filla s’ha de quedar a soles amb un os o un home desconegut, ¿quin escolliries?". I aquí les coses canviaven, en aquesta idea que això ja no anava de dones, en general, sinó de "les meves dones". En aquesta empatia personal, al final, molts responien el mateix que elles havien manifestat o dubtaven d’homes com ells. Reconeixien els seus dubtes i d’altres comprenien que "l’os" hagués sigut una elecció majoritària.

Aquesta última enquesta a la població masculina es va fer perquè hi va haver qui es va sentir ofès per la pregunta (i, adverteixo, els ossos no es van ofendre). Ironies a part, el fons d’aquelles protestes es concentraven en perfils per als quals la vulnerabilitat de les dones, només per ser-ho, és un mite. Això ha passat altres vegades abans, com quan les dones han demanat espais privats per a elles i han sigut insultades o assenyalades de misandria o de totes les fòbies possibles. Però ningú pensava en l’historial de moltes d’aquestes dones, en les experiències doloroses o traumàtiques que han viscut i que els fa reivindicar aquests espais de seguretat per a elles. Ja no d’una seguretat ni tan sols física, sinó psicològica, per no sentir-se intimidades. Però el gran problema de fons rau que no ens escolten. Es minimitzen les nostres experiències, es desvaloren els nostres relats, i es condemnen les nostres denúncies només per parlar. I així és impossible, perquè desautoritzen les nostres paraules sense opció a canvis.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta enquesta ha demostrat que tot i que moltes dones adverteixin de les seves pors se les qüestiona a elles i no als que provoquen aquesta mateixa por, temor o reticències. Aquest hauria de ser el fons. També és senyal de quant molesta parlar i que se’ns va dir que el silenci era l’única manera de sobreviure, sense el calvari del qüestionament.

Llegia aquella enquesta i pensava en la víctima de La manada, en Diana Quer, en Rocío Wanninkhof, en les joves d’Alcàsser… D’elles es va dir de tot. Que van provocar, que per què anaven soles de festa, que per què van sortir, que per què van parlar amb aquells homes. Si són desconfiades, queden assenyalades de boges. Si hi confien, que com se’ls va acudir. Només tenim una certesa. Si es pensa en totes elles, en les que coneixem i en les que no, en les que van sobreviure i en les que són sota terra, segur que si les hagués atacat un os les hauríem cregut sense qüestionar-les.