Calidoscopi
L’últim article
Sorprèn que a hores d’ara i amb la quantitat d’informacions que s’han publicat a la premsa, tant la de veritat com la de mentida, Manos Limpias no s’hagi querellat encara contra el nòvio d’Isabel Díaz Ayuso en la seva agosarada lluita contra la corrupció ¿Serà que la seva batalla és només contra la corrupció de l’esquerra?
De la mateixa manera, sorprèn que el líder de l’oposició, tan escrupolós amb els presumptes indicis de corrupció de la dona del president del Govern central, no hagi dit res tampoc fins aquest moment de la de la parella de la seva companya Ayuso, la imputació judicial del qual no es basa en indicis sinó en el reconeixement exprés dels delictes per l’interessat ¿Li passa a Feijóo com a Manos Limpias, que només veu el que li interessa?
Pot ser que de l’altre costat facin el mateix, però, com que passa que últimament els que denuncien la corrupció són els que la van protagonitzar durant anys (¿quants ministres d’Aznar van passar per la presó o el jutjat i quants col·laboradors de Rajoy i d’Esperanza Aguirre continuen fent-ho encara en el dia d’avui?), no està de més cridar l’atenció sobre la contradicció que suposa culpar un altre del que es justifica o se silencia en el cas dels nostres; és a dir: veure la palla en els ulls dels altres i ignorar la biga en els seus. Sobretot si qui ho fa presumeix de catòlic, com és el cas.
¿Imagina algú el que diria Feijóo i el que repetirien els seus col·laboradors a tota hora si la dona del president del Govern central hagués pactat amb el fiscal una condemna suau pels seus delictes després de reconèixer-los per escrit? Jo de vegades miro d’imaginar-ho, però la meva fantasia es queda curta després d’haver sentit Feijóo i els seus companys dir-ne de totes només per uns indicis sustentats en informacions sense contrastar. Imaginar el que diria Isabel Díaz Ayuso si la que reconegués haver delinquit per rebaixar la pena fos la parella de Pedro Sánchez en comptes de la seva s’escapa ja de la meva imaginació malgrat ser novel·lista de professió.
Aquest és l’últim article que escric per a aquest diari. Durant dos anys ho he fet intentant ser objectiu i respectuós, cosa que de vegades no és fàcil a causa del grau de cinisme que algunes persones demostren, especialment en el món de la política, on sembla que la veritat és moneda en desús sempre supeditada als interessos partidistes o personals de cada polític, no a l’interès general, com ja explicava Luis Buñuel a les seves memòries recordant l’ambient polític de la seva joventut, que poc es diferenciava, sembla, del dels nostres dies. Deia l’autor de Viridiana que ell havia descobert l’objectivitat i el surrealisme alhora llegint els diaris de la República, tant els de dretes com els d’esquerres. Gairebé cent anys després, la cosa ha anat a pitjor augmentada per aquests falsos diaris que es difonen per internet i per les xarxes socials, aquest gran pati de veïnat ple de maledicència i odi en el qual la veritat no importa, ja que la política es concep com una lluita contra l’altre en la qual totes les armes estan permeses.
En aquest ambient, mirar de raonar i fer-ho amb arguments i no amb insults és una tasca estèril que a un només el compensa en el que té d’alleujament. Pot ser que als lectors també, però, arribats a un punt, pot ser que tant ells com jo agraïm que deixi d’escriure per algun temps i, ara que arriba l’estiu, em sumeixi en aquest silenci en què la recompensa és la tranquil·litat de consciència i no la raó.
