El ressentiment davant l’Orgull

En la vigília del Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQ+, que anirà seguit d’actes de celebració i reivindicació a totes les grans ciutats espanyoles durant les pròximes setmanes, resulta just concloure que el reconeixement de drets i la visibilitat sense embuts del col·lectiu ha arribat a unes cotes de les quals ens podem felicitar. I entre les generacions més joves, cada vegada està més normalitzada la diversitat d’opcions sexuals, i se supera fins i tot les caselles marcades per cada una de les sigles que les identifiquen. Una enquesta recent a Catalunya assenyalava que el 25,5% de les noies se sentien atretes, exclusivament o no, per persones del seu mateix sexe, mentre que el percentatge era del 7,4% entre els nois. Un altre sondeig centrat en la ciutat de Barcelona quantificava el nombre de joves únicament heterosexuals en un 77% i el de noies en un 48%. I de nou, aquesta normalització s’enfronta a una reacció en forma d’agressions, insults i pressions de tota mena que estan enrarint cada vegada més la convivència en els centres d’educació secundària, on la lliure expressió que es viurà aquests dies als carrers sembla resultar cada vegada més difícil. Res del que hem apuntat és casual, i respon a la guerra cultural, desplegada en els camps de la igualtat de gènere, de la immigració o de la lluita per salvar el planeta, a les xarxes, als carrers i a les urnes, que està permetent l’auge de l’extrema dreta, especialment entre els més joves, amb el vellíssim sistema d’assenyalar el diferent.

És aquesta l’hidra davant la qual s’ha de respondre des de la fermesa en la defensa dels drets i evitant el silenci. Una qüestió de política real, amb agressions i víctimes reals. Mentrestant, en una realitat paral·lela que es desenvolupa en l’escenari de la política institucional i de determinada visió de la informació que només té ulls per a ella, que un cartell que anunciï un programa de l’Orgull en ple carrer opti per emfatitzar elements festius (una cosa que sempre ha sigut un dels components dels actes celebrats aquests dies) o quina serà la forma i ubicació dels símbols amb els colors de l’arc de Sant Martí a la façana d’una institució semblen ser les grans polèmiques i ofenses davant les quals reaccionar. Però la realitat és que, des de les administracions regides per partits progressistes fins, fins i tot, aquelles que paguen peatges per governar amb la ultradreta l’Orgull ha vençut. El perill està en altres moviments, en altres xarxes, en altres actituds visibles dia a dia.