El torrencial cervell adolescent

Entre el públic de Del revés 2 hi ha molts adolescents, en parelles i grups, que acudeixen a la sala amb el record de la primera entrega, que van veure de nens. La Riley ha crescut, i ells també, i si en la seva infància van plorar (junt amb els seus pares) quan van comprendre que per créixer havien de sacrificar el seu amic invisible (Bing Bong, una de les creacions de més calat emocional de Pixar, una factoria mestra en la construcció de personatges), a Del revés 2 entenen què és, com es desencadena i quines són les causes d’un atac d’ansietat.

Es veuen molts adolescents al cine amb els pares. És una espècie de final de cicle, de cercle tancat: junts van veure la història de com la tristesa és essencial en la construcció de la nostra personalitat, i junts veuen de nou el paper que l’ansietat, la vergonya o l’avorriment juguen en el nostre creixement. Jo hi vaig anar amb la meva filla adolescent, i a la sala del cine la meva atenció se centrava en dues històries: la que es desenvolupava a la pantalla i la que podia veure al seu rostre a mesura que es reconeixia en el que li passava a la Riley en el món real i dins del seu cervell.

Dies abans d’anar al cine a veure Del revés 2 vaig trobar abandonat en un banc davant l’institut dels meus fills un exemplar del llibre Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito. Una guia per a pares i mestres d’adolescents del psicòleg i divulgador Jaume Funes, gran expert en la matèria. En dates de final de curs, vaig fantasiejar que algú va deixar el llibre perquè creia que ja no el necessitava, potser perquè la família havia arribat al gran final d’etapa, 2n de Batxillerat, la frontera entre el món protegit de la infància i el dels adults. Un error, ja ho diu el personatge d’Alegria en un dels moments culminants de la pel·lícula: "Potser això és el que passa quan creixes, que sents menys alegria". Potser aquest és el nostre problema, que extraviem l’alegria en algun lloc del camí, o que al créixer decidim que és un sentiment massa primari, poc sofisticat, per a les nostres complexes vides adultes.

¿Com seria Del revés 3 dins el cervell d’una Riley ja adulta? ¿Quines altres emocions sorgirien? La segona entrega ens mostra de passada Nostàlgia, però potser caldria deixar lloc també a Frustració, Culpa, Confusió, Desig Sexual, Empatia... Investigadors de la Universitat de Berkeley van identificar fins a 27 emocions interrelacionades; els guionistes de Pixar tenen material per a unes quantes seqüeles. Els pares tenim feina amb els nostres fills, les emocions dels quals es desenvolupen segons creixen en un món complex i interconnectat que ens costa entendre i en què generacionalment han crescut sent el centre de la nostra atenció, en molts casos amb cotó fluix.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Però atenció no implica comprensió, ni encertar en les decisions. Els experts en salut mental alerten de la banalització de les malalties mentals, de la confusió entre el malestar propi de la pubertat (el que sent la Riley a la pel·lícula) amb trastorns mentals. En un reportatge de Beatriz Pérez a EL PERIÓDICO de fa uns mesos, s’alertava sobre la confusió entre malestar emocional i patologies psiquiàtriques. "Són malestars, assenyalen els experts, que s’haurien de resoldre a l’escola, amb els amics, en la família", escriu Pérez.

A casa, tornarem a veure Del revés 2 i, si Ennui ho permet, en parlarem. Però a més prometo buscar on em va caure Alegria d’entre les mans per recordar als meus fills que hi ha emocions que no s’han de perdre. Del gran secret de l’escena postcrèdits, ja en parlarem un altre dia.