La paràlisi Trump-Biden

S’entreveia com una fatalitat i al final s’ha consumat. Detonen la dialèctica atrotinada i el guió d’una paràlisi política que es veia venir. A les incerteses pròpies d’una elecció sense guanyador a la vista s’hi sumen les conseqüències escleròtiques del primer debat televisat. Amb els primers compassos davant les càmeres de la CNN, el Partit Demòcrata va entrar en pànic per les frases embarbussades de Biden i els republicans moderats van veure un Trump que gesticulava menys però repetia els seus mantres populistes i l’ambivalència sobre l’atac al Capitoli. Tots dos van continuar paralitzats per les respectives inèrcies que han generat.

Encara que inusualment contingut, Trump va continuar amb el seu reguitzell histriònic de dades falses, però la deterioració senil de Biden, amb aspecte d’algú que surt del quiròfan i encara està sota els efectes de l’anestèsia, va causar encara més perplexitat. Aquella nit els Estats Units es van quedar abstrets, sense saber si mirar cap al futur o el passat, de cara a l’Atlàntic o al Pacífic, impel·lits cap a extrems que mai sumen.

Va ser una nit en la qual l’energia constitutiva de la gran experiència americana va fer-se absent. Biden, un polític de molta experiència i habilitat, va perdre el debat amb la veu cansada i fràgil, les frases inacabades i pèrdua de memòria enmig d’un argument. Trump no va guanyar el debat perquè no té l’estatus expressiu d’un president en qüestions que requereixen molta prudència expressiva i menys demagògia, com la immigració o l’OTAN.

Notícies relacionades

El futur de la Sagrada Família

Frescos com una rosa

El debat encara seguia quan ja es van disparar les especulacions sobre la substitució de Biden per a abans de la Convenció Demòcrata. La seva esposa sembla ser –segons els insiders de Washington– l’única que pot, si vol, convèncer-lo que es retiri com a candidat triant un substitut del seu gust que seria ratificat a l’agost, en la convenció demòcrata. Que la substituta sigui l’actual vicepresidenta Kamala Harris –experta en ficades de pota– ni ha passat pel cap dels estrategs demòcrates. És previsible una cascada d’enquestes en les quals els dos actuals candidats segueixin en un empat variable, mentre els aliats dels Estats Units –com una Unió Europea que encara no ha digerit els seus propis resultats electorals– seguiran en suspens, especialment Zelenski i Netanyahu encara que, al cap i a la fi, l’actor principal sigui la Xina.

¿Com és possible que Trump hagi dut els republicans fins al límit i com és que els demòcrates abans no van intentar convèncer Biden perquè es retirés amb dignitat? Per a futurs debats electorals, la figura de Biden ja és un llast fix. Al país llegendari de les oportunitats el pitjor és que el teu contrincant et digui perdedor. Això també polaritza. Com diuen, se sabia que debatien dos candidats d’edat avançada però ha resultat que Biden era fins i tot més vell. S’hi afegeix la síndrome de l’edatisme: la juvenilització de la societat rebutja les figures d’edat avançada. Però el cas de Biden té a veure amb el risc d’incapacitat. Avui els vells de la tribu han anat perdent la veu.