¿Qui decideix què és ‘normal’?

Parlar de diversitat et travessa el cos. És el primer que es posa en joc. De la mateixa manera que dones trans i homes trans ens donen a la resta l’oportunitat de parlar de sexualitat i gènere i debatre categories artificials, qualsevol platja qualsevol dia ens pregunta: ¿qui decideix quins cossos són desitjables?; ¿qui decideix què és normal? Consumim cossos a la publicitat o a les xarxes i acabem per voler que el nostre també sigui objecte de consum. En aquest judici a nosaltres mateixos i a l’altre hi entren en joc els biaixos inconscients, apresos de l’imaginari col·lectiu i de l’individual: els nostres prejudicis.

Ficcions

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Diuen els estudis que aquests estereotips gravats a foc, inèrcies conscients o inconscients mitjançant les quals definim els altres, són fruit en un 15% del que hem viscut i en un 85% del que hem vist o llegit. És a dir, discriminem o invisibilitzem fent veure que l’altre no existeix per la informació a què estem exposats. No parlo de cròniques periodístiques, sinó de les ficcions. El que creiem que sabem es referma o es qüestiona segons les pel·lícules i sèries que mirem. Uns exemples: si una sèrie diu que ser dona trans és ser marginal i portar una vida difícil i conflictiva, ens quedarem amb això; si la ficció diu que ser dona trans és ser empleada de banca i portar una vida ordenada i rutinària, també; si la ficció només pinta colombians narcotraficants i no colombianes metges o advocades, desapareixeran del nostre paisatge mental i, quan ens en trobem una, desconfiarem; si la ficció col·loca en el mateix pla que a la resta personatges amb diversitat física o cognitiva, els integrarem amb naturalitat en la nostra visió del món i formaran part de les nostres expectatives del que trobarem al sortir de casa.

Per això l’Acadèmia de Cine organitza cada any a València un campus de diversitat. Aquest any era perquè els guionistes reflexionéssim sobre com prolonguem prejudicis que danyen vides reals. Els nostres docents, Efraín Rodríguez, Salima Jirari, Anna Marchessi i Emilio Papamija, ens van convidar a repensar adjectius i atributs que salten a la nostra imaginació quan sentim paraules com migrant, menor no acompanyat, lesbiana, invident... Van insistir que les úniques estratègies de reequilibri passen per personar-se, és a dir, començar per confessar qui ets, com ets, amb qui treballes, a qui inclous o exclous. És impossible no tenir prejudicis. Cada un carreguem amb els nostres valors i la nostra ideologia com carreguem amb un rostre; no serveix enganyar-se pensant que som equànimes. Per això, personar-se resulta violent perquè podem sentir-nos jutjats, observats, inadequats, amenaçats, culpables de blanquitud, de privilegi, de colonialisme, de sexisme, de capacitisme... Mals tots que es curen si t’ho proposes. Però fonamentalment vam aprendre que, com a la vida, hi ha personatges que acaparen el discurs i figurants que ni obren la boca, encara que tinguin idees, experiències, opinions que ens quedem sense saber. Històries per explicar riques, sorprenents, emocionants, mai vistes, amb potencial de commoure petits i grans si només canviem la mirada sobre aquesta platja en què deambulem i que no és altra cosa que el món, estiguem en ple mes de l’orgull o en el moment més cru del cru hivern.