La tribuna
Déu els cria i...
El viatge de Putin a Pyongyang és la punta de l’iceberg del desenvolupament dels vincles entre quatre països (Xina, Rússia, Iran i Corea del Nord) que tenen capacitat per subvertir l’ordre internacional
El que hi ha a l’horitzó a curt termini és un període de desordre fins que la comunitat internacional en conjunt acordi un nou ordre, com el 1945
Déu els cria i ells s’ajunten. Se’ns aplica a tots, però en alguns casos és més greu. Per exemple, mentre els francesos van votar ahir i els britànics ho faran dijous vinent, Putin ha visitat Corea del Nord per alleujar la seva relativa soledat internacional després de la invasió d’Ucraïna, agrair l’ajuda que d’allà rep en forma de bombes d’artilleria i de míssils, i firmar diversos acords sobre cooperació econòmica i un pacte de seguretat, l’article 4 del qual diu: "Si una de les parts es troba en estat de guerra a causa d’un atac armat d’un o més estats, l’altra part li proporcionarà immediatament assistència militar amb tots els mitjans al seu abast, de conformitat amb l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides". Aquest article es refereix al dret de legítima defensa i es podria acabar aplicant al cas d’Ucraïna, tot i que per a Putin no sigui una guerra sinó una "Operació Militar Especial" i tot i que ell sigui l’atacant i es consideri atacat.
Aquest tractat posarà molt nerviosos japonesos i coreans del sud, ja que Kim acaba de reformar la seva Constitució per renunciar a la reunificació pacífica de la península de Corea. Seül i Tòquio, alarmats, es rearmaran i reclamaran més presència americana a la zona, el que preocuparà la Xina que, per la seva banda, també afirma "una amistat sense límits" amb Rússia. A tot arreu sonen tambors de guerra.
Aquest viatge a Pyongyang és la punta de l’iceberg del desenvolupament dels vincles entre quatre països (Xina, Rússia, Iran i Corea del Nord) que, pel seu pes i ambició, tenen capacitat per subvertir l’ordre internacional, que veuen dominat per uns Estats Units que els impedeixen ocupar el lloc que creuen que els correspon al món per la seva història, pes econòmic i pes polític. Un ordre que no pren en consideració els seus interessos de seguretat ni respecta les que consideren les seves legítimes esferes d’influència: Taiwan i el Mar del Sud en el cas de la Xina; l’antic espai soviètic, en el cas de Rússia; l’Orient Mitjà –des de Síria al Iemen– per a l’Iran; i la península de Corea sencera per al règim estalinista de Pyongyang. Rebutgen la democràcia o, amb més exactitud, afirmen tenir el dret a definir el que ells entenen per democràcia i s’oposen amb fermesa a tot intent d’Occident d’interferir en els seus assumptes interns, utilitzant com a arma els Drets Humans, que afirmen que manegem amb hipocresia i doble vara.
Aquests quatre països volen canviar tant el repartiment de poder que van fer els vencedors de la Segona Guerra Mundial com també les regles, principis i organitzacions que defineixen l’actual ordre internacional, per crear-ne un altre de diferent i més conforme amb els seus interessos i per això la Xina ofereix al món unes "relacions internacionals de nou tipus", que no acaba de definir. Per ara, semblen saber millor el que no volen que el que desitgen.
Complica encara més les coses el fet que aquests quatre països mostren divisions entre si: La Xina i Rússia competeixen per influència a l’Àsia Central; Rússia i l’Iran competeixen pels mercats xinès i indi de petroli; la Xina desconfia de l’acostament de Rússia a Corea del Nord, etc. La veritat és que cada vegada comercien més entre ells, procurant prescindir del dòlar en les seves relacions, fan més maniobres militars conjuntes, desenvolupen la seva cooperació militar (Moscou transfereix molta tecnologia bèl·lica als altres tres) i s’ajuden mútuament a trencar l’aïllament, una mica obvi en el cas de Rússia, mentre l’Iran ha sigut convidat a unir-se als BRICS i a l’Organització de Cooperació de Shanghai. La seva estratègia passa per reforçar, cada vegada més, la cooperació entre ells, mentre miren d’atraure altres països com Indonèsia, l’Aràbia Saudita i la mateixa Turquia, que tot i que és membre de l’OTAN sembla últimament temptejar la possibilitat de renunciar a la UE (on les seves perspectives són escasses) i buscar acollida entre els BRICS.
Si tenen èxit i guanyen suports entre els països del Sud Global poden acabar posant cap per avall l’actual ordre internacional. El que hi ha a l’horitzó a curt termini és un període de desordre fins que la comunitat internacional en conjunt acordi un nou ordre, com va fer al Congrés de Viena de 1815 i en les conferències de San Francisco i Bretton Woods (entre d’altres) de 1945. Així que paciència i a continuar remant.
