Dues tombes bessones

Aquell dilluns em vaig dedicar a observar les sabates de la gent, primer al carrer, després a l’autobús i al metro, i als bars i a les cafeteries. Les vaig observar als ascensors i a l’oficina de Correus i a la botiga de proximitat, i fins i tot a l’aparador de la sabateria, on n’hi havia de parells i de totes les classes: de discoteca, d’església, d’esport, de vestir, de taló alt, de taló baix, etc. Enterrem els morts amb sabates perquè els peus no se’ls escapin com rates que fugissin de la crema. Un 80% de les sabates que vaig veure estaven tristes, tot i que les boques dels seus amos riguessin a un metre seixanta o setanta de distància d’ells. Tristes i resignades, com es queden a la nit sota el llit.

A prop de casa, vaig descobrir al mig de la vorera una sabata divorciada o vídua, no ho sabria dir, però l’altra no hi era. Era un mocassí barat, tot i que de línies esportives, pretensiós, per entendre’ns. Ostentós. Pertanyia al peu dret i encara respirava quan el vaig llençar al contenidor de restes orgàniques. ¡Quin invent, les sabates, vaig pensar, amb els intestins de mitjons negres o blaus en què es digereixen els pobres dits atrofiats de les extremitats inferiors!

L’endemà d’aquest safari, em vaig ajeure al divan de la meva psicoanalista i vaig veure, a la llunyania, la punta de les meves sabates, que eren negres i de cordó, com jo, que també soc negre i de cordó. Ho vaig dir en veu alta:

-Soc negre i de cordó.

Notícies relacionades

Mala fe i potineria

Les lògiques del Suprem

-¿Què vol dir? -va preguntar ella.

Llavors no vaig saber explicar-l’hi, tot i que soc negre i de cordó des que tinc memòria, des de petit. Acabat de néixer ja era un nadó negre i de cordó. Li vaig parlar, en canvi, de les sabates últimes de la meva mare, deformades pel seu pes, de la seva vida, les sabates amb què la vam enterrar. La psicòloga va emetre un "hum" sense significat. Aquella mateixa tarda, quan vaig demanar als alumnes del taller d’escriptura que escrivissin sobre les seves sabates, van abaixar els ulls i se les van mirar una estona amb el mateix gest contrit de qui treu el cap per mirar dues tombes petites i bessones.