Agressions sexuals
MeToo: més enllà de l’assenyalament
L’èxit col·lectiu seria que els agressors arribessin a acceptar la seva culpa i entenguessin que hi ha una altra manera de relacionar-se amb les dones
Morgan Spurlock va morir fa poc més d’un mes. Va adquirir especial notorietat com a creador del famós documental Super Size Me. Durant un mes, es va alimentar només de productes McDonalds i va registrar els efectes que provocaven en la seva salut. Però Spurlock també va atraure titulars per una altra qüestió. El 2017, en ple auge del MeToo, va reconèixer en el seu blog personal ser "part del problema" i va confessar haver comès una agressió sexual i diversos abusos sexuals. Després de la seva mort, l’escriptora feminista Lux Alptraum ha narrat la seva relació amb el documentalista. Es van conèixer poc després de la confessió d’ell i van acabar compartint certa amistat. L’agressor no va aconseguir l’absolució pública, però amb el seu gest va mirar d’abordar els errors comesos. Alptraum apunta: "No va ser el missatger perfecte per a una revolució feminista o per a un canvi sistèmic. Però va ser algú que ho va intentar. Així espero recordar-lo. I espero que quan els pròxims ho intentin, puguem començar a veure els seus esforços amb ulls diferents i més tolerants".
No trigarà a aparèixer un altre home rellevant de l’espectacle, la ciència, l’esport o qualsevol altre sector denunciat per violència sexual. El MeToo ha trencat el vidre protector que procurava tranquil·litat als agressors. Avui, set anys després d’aquell esclat, podem felicitar-nos per les esquerdes. Però encara queda molt per reparar.
Per descomptat, a les víctimes. Denunciar continua sent difícil, molt difícil. Certs corporativismes miren d’exigir silenci i submissió, en especial quan són homes poderosos a qui s’assenyala. La por de no ser creguda o el temor de quedar exclosa laboralment frena les denúncies de moltes dones. Més encara, quan els processos de violència han minat la seva autoestima.
Notícies relacionadesResulta imprescindible oferir més espai i altaveus segurs per a les víctimes. Però les denúncies, per si soles, no erradicaran el problema. El seu trasllat a les xarxes ha col·locat les víctimes i els agressors a la sorra del circ romà. Al seu voltant, aclamant, una multitud que espera el seu segon de glòria per alçar o baixar el polze. Un espectacle que, encoratjat per la polarització política, aplaudeix linxaments o, per contra, plora una suposada masculinitat amenaçada.
No tots els casos arriben als tribunals. En moltes ocasions, perquè les víctimes prefereixen no interposar denúncies. L’assenyalament públic dona espai a les seves veus i també adverteix altres agressors que el temps de la impunitat s’esgota. Però difícilment ofereix possibilitat de rehabilitació als homes que han comès violència sexual. La condemna és la mort social i professional, però l’èxit col·lectiu seria que arribessin a acceptar la seva culpa i entenguessin que hi ha una altra manera de relacionar-se amb les dones. Com apunta Alptraum, "haurem de continuar buscant justícia, però una que també proposi la trobada, el diàleg, la comprensió". La por paralitza, ho saben les víctimes. L’èxit és que els agressors deixin de ser-ho per convenciment, no per temor de ser descoberts.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
