Un acord que no agrada a tots

Si es té en compte que feia més d’un lustre que la majoria de vocals estaven caducats, amb el consegüent desgovern del poder judicial, i amb gravíssims problemes estructurals de funcionament de la justícia, com la impossibilitat de nomenar magistrats per a càrrecs de gran responsabilitat, aquest acord constitueix una fita per al seu correcte funcionament i no comprenc com sorgeixen tantes veus criticant-ho, fins i tot alguns denuncien que es tracta d’un pacte bipartidista en matèria de justícia, quan han guardat un silenci sepulcral durant aquests llargs anys de col·lapse del sistema judicial.

D’altres afirmen que al PSOE i al PP no els ha quedat cap altre remei que arribar a un acord, perquè la UE els havia plantejat un ultimàtum, la qual cosa, diuen, es va posar de manifest per la presència en la reunió de la vicepresidenta Věra Jourová. Aquesta crítica encara és més superficial, i parteix d’un menyspreu de les institucions de la UE que, si per a alguna cosa hi són, és per vetllar que els estats membres garanteixin un funcionament democràtic de les seves institucions i, per a això, és imprescindible la divisió de poders, que és el que aquest acord històric permet garantir, per a alegria dels demòcrates.

Resulta paradoxal, d’altra banda, que tots aquests crítics de l’acord no facin escarafalls davant la recent decisió del Tribunal Suprem, que, a sol·licitud del jutge Llarena, ha dictat una resolució afirmant que el delicte de malversació, pel qual es va condemnar els líders polítics del procés, no és amnistiable, malgrat el que diu la llei d’amnistia, sota la consideració que tot i que els condemnats, i Puigdemont igualment, no es van lucrar en els seus comptes, no van haver de pagar el referèndum de la seva butxaca, per la qual cosa considera que no es pot aplicar la llei d’amnistia en aquests casos. Fins i tot Llarena, més imaginatiu encara que la Sala Segona, ha afegit un argument en el qual considera que la malversació ha afectat els interessos econòmics de la UE perquè els condemnats i Puigdemont al capdavant pretenien disminuir el territori espanyol i, per tant, el territori de la UE.

El que em fa pensar tota aquesta situació tan nova i tan impactant que estem comentant és que, malgrat l’intent de Núñez-Feijóo de desmarcar-se d’Aznar, que prefereix prolongar una situació política amb un poder judicial escapçat i inoperant, no para, i per tots els mitjans d’influència possible que té intenta que el poder judicial impedeixi de facto la vigència de la llei d’amnistia, aprovada pel Parlament espanyol, o com a mínim, que aquesta llei pugui servir de veritat per normalitzar la vida política a Catalunya, ja que a l’impedir la tornada de Puigdemont amb aquesta nova iniciativa judicial, pensen, es precipitarà la caiguda del Govern de Pedro Sánchez, que és clarament el seu únic objectiu actual.

L’única solució a aquest conflicte entre el Tribunal Suprem i el Govern central, que és un conflicte de naturalesa política, la té el Tribunal Constitucional, que crec i espero que no tardi a pronunciar-se sobre aquesta transcendental qüestió que impedeix, de moment, avançar en la normalització de la vida política a Catalunya.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Tan explosiva és la situació, d’obert enfrontament entre l’Executiu i alguns membres del Poder Judicial, que el jutge Joaquín Aguirre, no satisfet de reobrir la investigació que portava des de fa anys de la suposada trama russa del procés malgrat l’ordre d’arxiu que li havia donat l’Audiència Provincial de Barcelona, que va arribar a qualificar les seves iniciatives de "sudoku processal", ha brindat una gran oportunitat als seus detractors, al veure filtrades manifestacions seves gravades no se sap per qui dient que ell ha tombat la llei d’amnistia i fins i tot utilitzant expressions impròpies d’un magistrat, com "a prendre per cul". Només faltava que Puigdemont es querellés contra ell, cosa que va passar ahir.

Que algú pari tot això.