De De Gaulle a Le Pen

Els objectius de Charles de Gaulle, quan va liderar una nova constitució que donaria peu a la V república francesa, eren imperatius després de la caòtica IV república, incapaç de gestionar el país post segona guerra mundial. Volia crear una França poderosa, amb un cap d’Estat que representés "l’esperit de la Nació", alliberat de la tutela nord-americana, i fortament lligat a un projecte confederal d’Europa. La seva històrica frase "si és Europa des de l’Atlàntic fins als Urals, és tot Europa qui decidirà el destí del món", pronunciada el novembre de 1959 a Estrasburg, segellava la voluntat de reconstruir la grandeur francesa i el seu paper internacional, sostingut per l’ideal de la unitat europea.

Tanmateix, 65 anys després d’aquella nova constitució avalada pel 80% dels ciutadans, França ha optat per caminar en sentit contrari. De De Gaulle a Le Pen hi ha el gir invers que va des del somni d’una Europa forta i unida fins a un aïllacionisme antieuropeu arrelat en una profunda desconfiança en la UE. L’Europa que havia de reconstruir l’economia, reforçar el paper internacional i oferir seguretat als seus ciutadans, inspirada per una identitat comuna, es percep ara com una estructura fallida, sense cohesió identitària, ni cap paper rellevant en el món i incapaç d’aturar la sagnia econòmica. Era una Europa percebuda a França com una solució per reconstruir les damnificades societats postguerra, i ara els francesos creuen el contrari: que és la font dels seus problemes. És a dir, la França de De Gaulle veia Europa com un refugi, la França de Le Pen la veu com una font d’exclusió. Els factors que han conduït el país a aquest estat d’ànim antieuropeu són diversos, però han confluït en una tempesta perfecta: els sectors castigats per la mundialització, els fluxos migratoris descontrolats, les noves identitats sorgides dels sentiment d’exclusió dels barris perifèrics, en general vinculades a concepcions islàmiques, la desconfiança en els poders públics i en el sistema, i en la suma, el rebuig a l’ideal europeu.

Notícies relacionades

Demano la pilota i la paraula

Menys Assange i més Lobo

Tot plegat explica la França partida en dues sorgida de les eleccions de diumenge: els dos pols extrems, l’extrema dreta i l’extrema esquerra, han devorat l’espai polític central i el que queda és una situació difícilment governable. No cal dir que Macron, tot i ser un president amb notable intel·ligència política, ha comès molts errors, especialment el d’avançar les eleccions, i la jugada li ha sortit a l’inrevés. José Antich ho resumia en una frase adient: "Volia fer un Pedro Sánchez i ha acabat fent un Pere Aragonès". Narcisista i arrogant (qualitats recurrents en els presidents francesos), ha fet una aposta personalista que li ha esclatat a la cara. Ara les dues hipòtesis que sorgiran en les següents eleccions són igualment dramàtiques: o Le Pen guanya la majoria absoluta a l’Assemblea Francesa, i Macron ha de fer primer ministre Joan Bardella i sotmetre França a una cohabitació que es preveu convulsa; o activar les seves prerrogatives i optar per guanyar un any de temps i formar un govern de transició tècnic, talment com va passar amb la Itàlia de Mario Draghi. Però aquesta opció, que requereix unes aliances complexes, també sotmetria França a una considerable tensió. Tot està a l’aire, a l’espera del proper diumenge, i cap alternativa és bona.

En aquest punt cal preguntar-se quins errors han comès els partits tradicionals, i no només respecte al creixement de l’extrema dreta, sinó també al de l’extrema esquerra, igualment desestabilitzadora. El gran drama del moment actual és que els dos pols extremen la situació política i devoren l’espai central. I tant els conservadors, com els progressistes són responsables d’aquesta derivada: els primers, permetent la demagògia de l’extrema dreta i aprofitant-se’n, com passa a Espanya amb Vox; i els segons, alimentant el populisme políticament correcte, no plantejant els grans reptes socials i abandonant àmplies capes de la població. Els problemes de França són reals i tots els símptomes avisaven de la problemàtica que arribava. Però els partits del sistema varen fer com els micos de Gibraltar, i, muts i inútils davant els problemes, han deixat que parlin per ells els extrems ideològics.