Polarització política
Mal de molts, consol de tontos
La llei d’amnistia no va començar bé i ara la decisió del TS de no aplicar-la perquè «la malversació no és amnistiable» no ajuda a la normalització
Des del primer moment va quedar clar que la desinflació i els indults eren un pas necessari –i valent– per normalitzar la convulsa política catalana. I, per tant, l’espanyola. I a Catalunya, va baixar la crispació. Però també des del seu inici es va saber que la llei d’amnistia –a canvi de la investidura de Sánchez– era una operació d’alt risc. L’amnistia no podia ser "fer de la necessitat virtut" com va reconèixer el mateix president. Hauria exigit un intent de buscar un consens que la fes acceptable per a la majoria de la societat i per al PP, el primer partit parlamentari. Així, el Tribunal Suprem, que va condemnar, amb penes i treballs, d’inhabilitació i presó els dirigents del procés, l’hauria acabat digerint. Com els indults.
Però la realpolitik és una altra cosa. I Sánchez podia obtenir una majoria per a la investidura que Núñez Feijóo –sense l’abstenció del PSOE– no podia aconseguir. I el PP mai es va abstenir perquè un socialista governés, cosa que sí que va fer el PSOE –no el de Sánchez– amb Rajoy el 2016.
Però les coses són amb com són. I l’alleujament del pacte PSOE-PP per al Consell General del Poder Judicial, després de cinc anys de bloqueig, pot quedar-se en res per la decisió del Suprem de no aplicar la llei d’amnistia. Era esperable que el Suprem recorregués la llei davant el Constitucional, o davant els tribunals europeus, però Marchena i Llarena han fet una cosa més alambinada. No diuen que la llei sigui inconstitucional, sinó que no l’apliquen perquè afirmen que la malversació, tot i que sigui sense ànim de lucre personal, no és amnistiable perquè comporta avantatges polítics. Una altra forma d’enriquiment. És una tesi, però la lletra de la llei –la voluntat del legislador– explicita que l’ús de recursos públics a favor del procés no s’ha de considerar malversació. S’hi podrà estar d’acord o no, però és el que diu la llei. I el Suprem critica també el legislatiu per fer la llei de manera incorrecta i canviant de criteri en la seva elaboració. Però, ¿no eren poders separats i autònoms el legislatiu i el judicial?
Notícies relacionadesI a més manté les ordres de detenció contra Puigdemont i d’altres. Som davant un complicat i greu xoc de trens entre el legislatiu (i el Govern que va promoure la llei) i el Suprem. El que ens faltava per superar la gran crispació i polarització: un conflicte frontal entre poders de l’Estat que anirà al Constitucional. ¿El Suprem en mans de jutges conservadors (cinc a un a la sala penal) i el Constitucional amb majoria de magistrats progressistes? No sembla raonable en un país on des de fa anys la convivència de Catalunya a l’Espanya democràtica ha sigut una carretera amb molts sots.
No és tant una qüestió de bons i dolents (que per a molts també), sinó que tots haurien d’haver sigut una mica més assenyats. L’anhelada normalitat i el prestigi de la democràcia espanyola en sortiran malparats. Però hi ha qui treu ferro: França és pitjor. És clar que "mal de molts, consol de tontos".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
