Editorial
Més que una victòria de l’extrema dreta
Els greus problemes de França no es resolen amb velles fórmules sinó amb humilitat i eficiència
L’asseveració que l’extrema dreta ha guanyat les eleccions legislatives a França, amb més del 33% dels vots, és tan certa com incompleta. Reagrupament Nacional (RN), que lidera Marine Le Pen, acostuma a ser caracteritzat, amb raó, com un partit extremista tant pels seus orígens –el Front Nacional (FN), fundat pel pare de l’actual dirigent, que va arribar a considerar les cambres de gas "un detall de la història"–, com per algunes de les posicions xenòfobes, ultranacionalistes i pròximes a Vladímir Putin que sosté la filla del fundador del FN. No obstant, aquesta etiqueta d’extrema dreta, que serveix per caracteritzar la trajectòria de RN, resulta poc útil per entendre el comportament de l’electorat i l’abast d’uns comicis que marcaran un abans i un després en la història política de la Cinquena República francesa, independentment del que passi diumenge vinent.
Quan un de cada tres ciutadans agafa la papereta d’un partit polític, com va passar diumenge amb RN, pot ser que les etiquetes no deixin veure el bosc que explica el seu fulgurant èxit. En aquest cas, la profunda crisi que viu França, i el consegüent ensorrament del fràgil edifici polític construït per un president encegat per les seves vel·leïtats geopolítiques i insensible a les manifestacions de malestar provocades pel cost de la vida, la inseguretat i la gestió de les perifèries urbanes. La votació de diumenge va constituir un plebiscit letal sobre la figura de Macron, víctima d’una supèrbia l’últim acte de la qual va ser la convocatòria suïcida d’eleccions anticipades. L’esvoranc deixat pel partit de Macron ha constituït una oportunitat per a Marine Le Pen, que ha atret milions de ciutadans desencisats que de cap manera poden ser qualificats, tots ells, com a extremistes. Convençut que la baraca que l’havia acompanyat fins ara seguiria del seu costat, Macron tampoc va preveure que l’esquerra s’uniria en un Front que ha recollit part d’aquest descontentament.
Els greus problemes econòmics i socials que té França, o la seva pèrdua de pes internacional, en particular a l’Àfrica, no es resolen ni amb la demagògia de RN ni amb propostes de fronts populars a la vella usança que recorden els anys trenta del segle passat. Com en la majoria dels països europeus, la polarització política no és el camí per fer front als desafiaments que té un país amb uns comptes públics que revelen la profunditat dels desajustos als quals ha de donar resposta. Després d’aquestes eleccions, pot ser que no sigui fàcil escapar d’aquesta lògica frontista. Pot ser que molts francesos responguin a la crida republicana a barrar el pas a l’extrema dreta perquè tenen motius per considerar una amenaça l’arribada a primer ministre de Jordan Bardella, el candidat de RN. Pot ser fins i tot que el Parlament que resulti escollit en la segona volta sigui immanejable. En tot cas, mentre França no abordi amb humilitat, eficiència i amplis consensos els problemes de fons que expliquen l’avenç inexorable del partit de Le Pen, aquests problemes seguiran allà, i abocaran el país a una crisi sense precedents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
