Amnistia: camí de la rejudicialització

El Tribunal Suprem ha decidit no aplicar la llei d’amnistia als líders independentistes del procés. Així ho han dictaminat tant el jutge Pablo Llarena, que ha optat per mantenir els càrrecs als dirigents fugits, a excepció de Marta Rovira, a qui sí que ha aplicat la llei en relació amb el delicte de desobediència, com Manuel Marchena, el president al capdavant de la sala del tribunal que va jutjar la resta de dirigents acusats. Aquesta decisió, contrària als informes de la fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, totes dues favorables a l’aplicació de la llei d’amnistia, se sustenta en el fet que l’alt tribunal ha considerat, per mitjà d’una tant rigorosa com creativa interpretació, que el delicte de malversació pel qual van ser condemnats alguns dirigents i que pesa sobre alguns dels fugits entraria dins de les excepcions que preveu la mateixa llei, això és que la malversació es realitzi per tal d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial i/o que afecti els interessos financers de la Unió Europea. Els malabars argumentals esgrimits a penes aconsegueixen evitar la impressió que senzillament els jutges discrepen de la llei aprovada pel Parlament i s’aferren a qualsevol escletxa per impedir-ne l’aplicació, una cosa que no encaixa fàcilment amb les funcions reservades al poder judicial.

Però, més enllà de com de discutibles són els arguments i els motius del tribunal, la decisió per si mateixa troba agafadors en els pecats originals amb què va ser concebuda la llei d’amnistia. No s’ha d’oblidar que no va néixer del convenciment sinó de la necessitat, que no satisfà les exigències establertes per la Comissió de Venècia i que es va justificar en part assumint la perniciosa idea de lawfare defensada per l’independentisme i condemnada per totes les associacions judicials. Des d’aleshores, s’ha obert un perillós contenciós entre les instàncies més altes del poder judicial i els poders legislatiu i executiu que ha donat lloc a retrets mutus, l’últim la tant insòlita com improcedent amonestació a l’acció del poder legislatiu que el jutge Marchena ha realitzat en la seva interlocutòria excedint-se en les seves atribucions.

El Tribunal Suprem, a més, descartant plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que hagués suposat, si no l’aplicació immediata de l’amnistia, sí almenys l’aixecament de les mesures cautelars que pesen sobre els dirigents fugits, ha impedit a Carles Puigdemont tornar a territori espanyol sense temor de ser detingut. Plana sobre seu novament l’amenaça que el jutge Llarena reactivi l’euroordre i dificulti les seves aspiracions de presentar-se a la investidura, una eventualitat que no només afecta la política catalana, sinó que pot tenir impacte en la governabilitat espanyola. Queda la via del recurs de súplica davant el mateix tribunal o elevar la qüestió al Tribunal Constitucional, una cosa que no fa sinó constatar que la llei d’amnistia no ha servit per desjudicialitzar el conflicte. Com tampoc de moment ha servit per superar les tensions –de fet, n’ha creat més– ni ha generat un context polític i institucional que fomenti l’estabilitat. Al contrari, ha desencadenat un xoc institucional d’imprevisibles conseqüències i la situació personal dels màxims líders del procés, uns d’inhabilitats i d’altres pendents de judici, continua sense resoldre’s.