Les lògiques del Suprem

L’arquitectura legislativa i la judicial no actuen sota les mateixes lògiques. La primera es consolida a organitzar el que està per arribar a partir d’una majoria política que és canviant. Sempre és canviant. La segona té com a fi oferir justícia a aquelles situacions desconegudes, que encara no s’han produït, però que tenen en les institucions judicials la seva solució al conflicte. L’esdevingut amb la llei d’amnistia no es mou en aquests paràmetres. Es tracta d’un text construït per resoldre una sèrie d’exigències desencadenades per un acord polític. Vull dir, qüestions que ja es van produir, no que podrien passar. Com veuen, aquesta llei està formulada amb paràmetres molt diferents. Per això, a ningú l’hauria de sorprendre la reacció dels magistrats del Suprem.

El llistat de notícies dels últims mesos, des que es va saber que una amnistia era possible, anava en la línia que el legislador considerava que una bona llei era aquella que podia omplir de contingut aquells espais dubtosos perquè Puigdemont i companyia quedessin nets d’aquell cop a la legalitat del 2017. A això es van dedicar per aconseguir que Pedro Sánchez fos president.

Per descomptat que s’equivoca aquell que creu que el fet no era democràtic. Ho va ser perquè va tirar endavant amb una majoria de vots del Congrés. Però no em negaran que la manera en què es va fer va ser tot el contrari a com habitualment es legisla. Els magistrats argumenten que ells no han sortit de la llei. És la mateixa llei que considera que, en cas d’existir malversació, el tema és punible i que, en aquest cas, hi va haver malversació perquè l’estalvi d’aquests diners, que altres van abonar amb el seu propi patrimoni, els enriqueix, tot i que sigui de manera indirecta.

No hi ha dubte que és enginyós. Tampoc els ha resultat massa difícil explicar el perquè dels errors. Sense anar més lluny, utilitzen en el seu raonament textualitats de la Comissió de Venècia, com assenyalar que "els procediments legislatius per via accelerada no són apropiats per a l’adopció de lleis d’amnistia".

La naturalitat amb què Carles Puigdemont va saltar en contra del Tribunal al denominar-los "la Toga Nostra", com si la justícia espanyola es tractés d’una màfia perillosa, és normal. L’estrany és que la seva anàlisi coincideixi amb algunes veus que, en comptes de sortir en defensa de l’Estat, posen més llenya a un foc debilitat pel llarg llistat de situacions extremes a què l’independentisme ha conduït les institucions: les judicials, però també les legislatives. I això des del 2017.

Notícies relacionades

Consciència juvenil

Armes de guerra i tràfic de drogues

L’argument del Suprem és imaginatiu. S’ha d’inspirar en la quantitat de diners aportats per particulars independentistes a favor de la logística indepe, que van ser uns quants milions. Si ells se’ls van gastar, ¿per què no els seus líders? Això que es van estalviar, sembla dir Manuel Marchena en la seva interlocutòria, quan conclou que es "van fer amb el patrimoni aliè que els era confiat el que no van poder o no van voler fer amb el seu patrimoni".

A veure qui guanya en arguments.