Mala fe i potineria
Amb la falsa bandera passa una cosa ben curiosa. Només funciona com a tal si no es descobreix, si de la falsa bandera no en podem dir bandera falsa. Quan parlem d’una acció de falsa bandera, sempre que ho puguem comentar com a tal, vol dir que l’estratègia ha fallat. És cert que haurà servit als interessos dels impulsors com més s’allunyi el descobriment de la trampa de l’acte en si, però la història no perdona i tot (o quasi tot) s’acaba sabent. Encara discutim sobre l’autoria de l’incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, però és indiscutible que l’atemptat, en plena campanya electoral, va servir per consolidar definitivament el poder d’Adolf Hitler i per anorrear qualsevol intent d’oposició. El pobre Marinus van der Lubbe, un holandès acusat dels fets, va ser executat i, de rebot, van rebre tots els comunistes i, en general, tots els que no eren nazis. De fet, també van acabar rebent els membres de les SA que determinades fonts van associar amb l’incendi. Van ser aniquilats per les SS durant la nit dels ganivets llargs. Van der Lubbe va ser indultat el 2008 (el 2008!), però abans, el 1967, en un exercici de cinisme judicial, un tribunal de Berlín va anul•lar la pena de mort per una sentència de vuit anys de presó... trenta-quatre anys després d’haver estat guillotinat. En resum: si Göring no va ser l’autor intel·lectual de l’incendi, poc hi va faltar i, en tot cas, el foc va ser l’excusa concloent per a la implantació total del nazisme.
No sabem tots els atacs de falsa bandera que s’han fet al llarg de la història. No coneixem, per definició, els que s’han acabat explicant com a accions de l’enemic. Els que van reeixir, doncs, en la més absoluta impunitat. I després tenim els que van assolir els objectius i dels quals no n’hem sabut l’autoria fins al cap dels anys. Des de la invasió de Manxúria fins a la de Polònia, des dels atemptats fracassats dels serveis secrets israelians a Egipte fins a les sospites de banderes falses russes a la Ucraïna dels nostres dies. O, segons proclamen les teories conspiratives, els avions contra les Torres Bessones. Una característica, universal i evident, de la "falsa bandera" és que admet tot tipus de suspicàcies, desinformacions i deliris.
Si es destapa l’engany abans d’hora (abans d’haver entrat als llibres d’història, abans d’un temps prudencial), aleshores els responsables queden del tot retratats. És el que acaba de passar (com informa el diari ‘Ara’) amb els autors de la maniobra lamentable dels cartells anti ERC, a partir d’una referència denigrant a la malaltia degenerativa de Pasqual Maragall i, per extensió, a la imaginària malaltia del seu germà Ernest. Perpetrada per la mateixa ERC o, si més no, amb l’aquiescència d’una part de la cúpula. La falsa bandera és una arma de doble tall que, si es descobreix mentre l’incendi encara fumeja, deixa en evidència els barroers que la van idear. La mala fe notòria és execrable, i més en aquest cas. Tant com la malaptesa, la potineria i la matusseria.
