La Núria, l’Emília i tots nosaltres

Hi ha un storytelling dominant forjat per l’entorn de l’autodenominat Sindicat de Llogateres. Són gent que, legítimament, combaten les bases del sistema econòmic perquè defensen una alternativa que consideren que seria millor. Res a objectar. Una de les bases de la seva argumentació és que l’habitatge és un dret fonamental i hauria de prioritzar-se davant d’altres com el dret a la propietat. Aquest és un sil·logisme molt semblant al que es planteja en el cas del periodisme entre el dret a la llibertat d’informació i el dret a la intimitat. El Sindicat és una font habitual d’informació dels diaris de Barcelona. Coneixen històries que ningú coneix i, sobretot, que ningú vol explicar. Però, una vegada detectat el fet, ens toca als periodistes indagar en la realitat per explicar-la.

Elisenda Colell es va posar aquest dimarts a rastrejar la història de la Núria i l’Emília, les dues germanes del districte de Sant Andreu que es van suïcidar hores abans que vencés el termini d’execució d’una ordre de desnonament. Fins aquí el flaix informatiu. Colell ha continuat buscant i ha trobat la història de dues dones, dues germanes, una discapacitada, que es van quedar sense ingressos econòmics després de la mort de la mare i, encara pitjor, es van quedar sense vincles amb el seu entorn. Són dues persones vulnerables que van passar per sota del radar dels serveis socials possiblement per un problema vinculat amb la seva salut mental i que van acabar preses del pànic al veure’s sense vivenda. Les pel·lícules cal conèixer-les senceres, no només pel tràiler que regala el distribuïdor. Colell ens ha explicat la pel·lícula sencera, el millor periodisme. I sí, en el rerefons hi ha el drama de l’habitatge però també molts altres. La falta de recursos en salut mental, la soledat dels que no tenen vincles familiars o la falta de mecanismes per ajudar-se entre veïns com abans. I una pregunta als experts, en dret i en assistència social: ¿per ajudar no es poden rebentar les portes dels domicilis.