París no s’acaba mai

Enrique Vila-Matas va escriure un llibre amb aquest títol tan negatiu i tan afirmatiu alhora, en el qual explica, entre altres coses, que va venir a París en els setanta portat per aquesta mitomania de què mai s’ha desprès, per viure en aquesta ciutat durant dos anys amb la bohèmia amb qui ho havien fet els seus escriptors de referència. Aquest entusiasme de joventut sempre ve encoratjat per la imitació, per assemblar-nos als nostres ídols, ja que, com va dir D’Ors –diplomàtic i escriptor–, tot el que no és tradició és plagi. A París, malgrat les estretors gairebé obligatòries de l’ofici, va escriure el seu primer llibre (La asesina ilustrada, amb títol de novel·la exemplar de Cervantes), i va ser probablement a París, amb Marguerite Duras com a propietària, on es va creure escriptor per primera vegada, com Vargas Llosa. A mi m’ha passat una mica el mateix, tot i que sense la bohèmia, ni la Duras reclamant el lloguer, ni les estretors de la chambre de bonne. Aquí vaig escriure també el meu primer –i únic– llibre, desproveït no obstant del romàntic leitmotiv de perseguir l’ombra de Hemingway pels carrers i els bistrots, ni l’esperança –que en el seu cas era convicció– de trobar-se amb el seu esperit i rebre la inspiradora unció del genial suïcida. Potser no fa falta tant esoterisme per sentir-se realitzat a París, ja que tota ella és cine i literatura, cosa que no significa que viure aquí sigui sempre de pel·lícula o de novel·la romàntica. Diu Lawrence Durrell a El quartet d’Alexandria que només es poden fer tres coses amb una dona: estimar-la, patir per ella o convertir-la en literatura. El mateix passa amb París, que també és dona. És impossible no estimar-la, ja que la seva bellesa desarma qualsevol; ni patir-la, ja que es viu en aquesta ciutat maltractada en una tensió permanent, que frega de vegades en la violència, una ràbia sorda només atenuada per la politesse i que, quan surt, ho fa en explosions tan fulgurants com inesperades. Per això el millor és convertir-la en literatura, i quedar-se a viure en aquest París celestial dels llibres i les pel·lícules, aquesta visió idealitzada que al meu cap sempre es representa en el blanc i negre evocador del Bonjour, tristesse d’Otto Preminger. Tot i que el més important –diu Hemingway-Vila-Matas– és sempre el que mai s’explica, algun dia escriuré un llibre sobre aquesta vila, però per fer-ho necessito prendre la distància que dona el temps i la confusió dels records que porta la memòria. Les circumstàncies m’obliguen ara a anar-me’n, a deixar-la per segona vegada –jo a ella, ja que ella mai et deixa a tu–, com aquests amors intermitents que mai moren del tot, com aquestes dones que travessen, filant-la, la nostra vida sencera amb un invisible fil vermell, i als pits de les quals el destí s’entossudeix a llançar-nos amb recurrència, amb la tossuderia de qui t’està enviant un missatge que, en el nostre entotsolament, no volem llegir. Abans que el karma faci de nou la seva màgia, abans d’emprendre un tercer viatge vital al costat d’aquest riu en el qual només es banyen els suïcides com Hemingway –malgrat el voluntarisme de la nostra alcaldessa–, m’acomiado d’un París ple de grades buides, de castells de ferro a mig construir, de tanques a tot arreu i embussos monstruosos, un estudi de cine gegant amb una banda sonora que no és de Miles Davis, sinó una disfonia de botzines i sirenes sense cua, un minut abans que arribi l’horda olímpica com un nou exèrcit d’ocupació, abans que París s’alliberi una vegada més dels seus invasors i sigui de nou una festa a la qual em convidaré, per veure Hemingway recolzat en el Dingo Bar al costat de Vila-Matas.