Demano la pilota i la paraula

El que vull dir és que estic a punt de caure del sofà i no per la bellesa d’un regat de Lamine Yamal, sinó quan escolto determinades frases. En les retransmissions esportives es parla una espècie de tercer idioma en el qual els jugadors no cauen a terra, sinó que "perden la verticalitat". Però el millor, com apuntava l’escriptor Jose C. Vales, és que tampoc "s’aixequen", sinó que "recuperen la verticalitat". Lluny de criticar aquesta neollengua tan divertida proposo anar més enllà: mentre la recuperen, també "desestimen l’horitzontalitat" que la caiguda els ha regalat.

Veure l’Eurocopa atent a aquestes expressions és disfrutar del partit dues vegades. M’agrada moltíssim, per exemple, que els penals, com l’energia, "es transformin". Es diria que el verb transformar demana el lloc d’on ve i on es va: transformes un penal en un gol o una ocasió en un penal. Però ara els penals no es fiquen, sinó que, com canta Rosalía a Saoko, es "transformen". També adoro que dos jugadors lluitin per una "pilota dividida": en essència, si està dividida tindrien ja una part de la pilota per a cada un, i, no obstant, com en una revisió de la història salomònica, tots dos es preocupen per aquesta pilota trencada.

També m’emociona com es remarca cada imatge. En la vida real, seria suficient amb "tenir la pilota", però en un partit es "té la possessió de la pilota". A mi m’encantaria "tenir la possessió de la pilota", però també tenir la possessió d’un vaixell, d’una segona residència a la Costa Brava i, sobretot, de la veritat. Per descomptat, també m’agradaria trepitjar un "esfèric", ja que xutar una pilota no és suficient.

No hi ha passades a les bandes, sinó que s’eixampla el camp, i mai es trepitja el centre ni s’arriba a la meitat del temps, sinó que es creua la medul·lar i s’arriba a l’equador. Sento, això sí, certa pena quan algun narrador afirma que una defensa "fa aigües", perquè la imagino amb unes ganes tremendes d’orinar, com em passa a mi amb determinades begudes diürètiques quan estic fent una conferència.

Neollengua fascinant

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No llegeixin aquesta columna com una sàtira de setciències. De veritat que aquesta neollengua em sembla fascinant. La narració futbolística ha donat expressions tan expressives com "no fer gol a l’arc de Sant Martí" o "la pena màxima". El públic, a més, "demana l’hora" a l’àrbitre, tal com me la demanaven a mi en l’adolescència els caps rapats abans de robar-me el rellotge. Però és que, a més, les frases futboleres han arribat a la vida: la gent es casa "de penal", fins i tot els treballadors de Tecnocasa "pengen les botes" quan es jubilen, els tertulians i els polítics llancen "pilotes fora" o contesten "a bote pronto". De vegades aquestes expressions m’agafen "fora de joc" i demano que me les repeteixin "curt i al peu". Però m’agraden.

Els narradors futbolístics, com els nens, són generadors de llenguatge. L’àrbitre pot fer el que la nostàlgia ens demana i la ciència ens nega: descomptar temps. Fins i tot allò militar, aquella retòrica de canonades i contraatacs, un argot que odio, sona bé aquí, sobretot en boca dels seus millors poetes, com quan Sergio Ramos va afirmar, per dir que estaven en un bon moment, que tenia "la pólvora mullada".