El bell estiu
Hi ha una cançó de Family, aquest efímer però meravellós grup, fugaç i intens com el primer amor, que m’encanta. Es titula El bello verano i comença amb una estrofa que no puc evitar taral·lejar mentre la llegeixo, i l’escric: "Tinc ganes de festa, que acabi l’hivern, de tornar a nedar al mar, de somiar un estiu en què vam ser nòvios i poder canviar-li el final". Me la va descobrir l’escriptora Elena Medel fa ja uns anys, quan li vaig demanar que em recomanés els seus temes favorits per deixar-se portar, i gronxar, per la música durant l’època estival. Des d’aleshores, l’escolto just abans del solstici d’estiu, com si fos una espècie de ritual. Els seus acords, la rima aparentment fàcil, enganxosa com la crema Nivea, la del pot blau, igual d’agradable al tacte, m’ajuden a enfrontar-me a aquestes Nits blaves amb les quals Joan Didion va titular un dels seus millors llibres, i que ella descriu així: "Durant les nits blaves un pensa que el dia no s’acabarà mai. A mesura que les nits blaves s’acosten al seu final (i ho fan, ho fan sempre), un experimenta una esgarrifança literal, una visió de malaltia, en el mateix moment d’adonar-se’n: la llum blava se n’està anant, els dies ja s’estan escurçant, l’estiu se n’ha anat".
Les paraules de Didion són sempre precises, com un bisturí, però mai hi ha nostàlgia, aquest sentiment trampós i falaguer que perverteix els records. Tampoc a la novel·la de Cesare Pavese que comparteix títol amb la cançó de Family El bell estiu. L’autor italià va trigar dos mesos a escriure-la: la va començar el 2 de març de 1940 i la va acabar el 6 de maig d’aquell mateix any. És, el de Pavese, un relat del trànsit de l’adolescència a la maduresa, una cosa que, a les estacions, representa el pas de l’estiu a la tardor que s’esvaeix a l’hivern, amb el qual s’extingeix la llum, arriba el fred i s’escampa la desesperança. Així arrenca: "En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i travessar el carrer per tornar-nos bojos, i tot era tan bonic, especialment de nit, quan al tornar, mortes de cansament, esperàvem que encara passés alguna cosa, que esclatés un incendi, que naixés un nen, o potser que arribés el dia abans d’hora perquè la gent pogués sortir al carrer i continuar caminant, caminant cap als prats, fins més enllà dels turons".
La infància
Notícies relacionadesI penso que sí, que en aquelles nits d’estiu qualsevol cosa podia passar, era possible viure fins i tot sense voler. Conjugo, amb compte, els verbs en passat, em recolzo en el pretèrit perquè aquell bell estiu ja es va acabar, està lligat a la meva infància, a aquell moment en el qual ni la malaltia ni la mort existien i tot era reversible. També els dies, que transcorrien en la penombra, sense un altre propòsit que el de ser i estar, com l’Elio, el protagonista de Call me by your name, que vegeta a la casa de la seva família a la Llombardia italiana fins que descobreix que un sempre s’enamora, per primera vegada, a l’estiu.
Sé que aquells estius no tornaran. I potser és millor així. Potser és el record d’aquell petó robat en la revetlla, de la rodanxa de tomàquet amb sucre, del tall de gelat de nata, de les passejades amb bicicleta, de les sopes de lletres, de les migdiades insomnes sobre el terra de rajoles, del cine d’estiu a la plaça, dels matins a la piscina, de l’olor de gespa acabada de tallar, del cant de les cigales o de la nit en què Kiko va fer el gol que va valer unes Olimpíades el que m’ajudi a "continuar caminant, caminant cap als prats, fins més enllà dels turons".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
