Inseguretat matemàtica

Els indicadors sobre l’adquisició de competències matemàtiques per part dels alumnes catalans continuen acumulant-se, assenyalant sense excepció que no s’arriba als nivells que el mateix sistema marca com a suficients. Amb dificultats que són comunes en gairebé qualsevol població escolar dels països del nostre entorn cultural i amb un particular desajust en el cas de Catalunya, que alguna explicació específica ha de tenir: tot i que sigui aventurat vincular-la sense més ni més a una estratègia pedagògica, i no també a altres característiques de la població escolar, des del nivell de desigualtats més alt o més baix, i de segregació del sistema educatiu, o el grau o les possibilitats d’implicació de les famílies.

Les últimes dades, coincidents de nou amb les impressions extretes dels resultats de la selectivitat, de les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO, i de l’informe PISA, procedeixen dels controls diagnòstics establerts per la Lomloe, a 4t de primària i 2n d’ESO. Es posi la lupa en un moment o en un altre, la conclusió és descoratjadora. A 2n d’ESO, el 44% dels alumnes suspenen el diagnòstic, i el 34% arriben a un nivell mitjà-baix. Que el 78% a tot estirar obtinguin resultats molt millorables als 14 anys situa massa futurs estudiants i treballadors sense els instruments necessaris per desenvolupar-se en la vida acadèmica i laboral massa aviat: perquè estem parlant de competències com la capacitat de connectar coneixements, resoldre problemes o desenvolupar raonaments. Els instruments bàsics per a una societat crítica i una força laboral capacitada per adaptar-se a un futur canviant.

Aquestes sirenes d’alarma sonen al mateix temps que gran part de les escoles avancen en un replantejament de la didàctica de les matemàtiques, que busca no només aplicar fórmules repetitives i ja conegudes, sinó desenvolupar la comprensió profunda de les matemàtiques, però a partir d’estratègies manipulatives i competencials, per arribar a ser capaços d’entendre informacions i resoldre matemàticament situacions de la vida diària. Un enfocament que s’identifica amb la proposta de recursos d’una empresa amb especial penetració al mercat escolar català, cosa que genera alguns recels, tot i que no es limita a aquesta. I que descol·loca les famílies, que no es veuen capaces d’entendre aquests continguts ni ajudar en cas de dubte (com els va passar a generacions anteriors educades en les quatre regles i la geometria). Aquest rebuig a les noves estratègies didàctiques obeeix en gran part a prejudicis en negatiu davant el que és nou (com també respon a prejudicis en positiu la dada que el 58% dels catalans estan a favor de treballar les competències a través de projectes enfront el 34% que aposten per la memòria i l’adquisició de coneixements). Més enllà dels estereotips, la revisió de la pràctica a l’escola és necessària. Una pregunta legítima és si tot l’alumnat pot recórrer el camí que se li demana des de la capacitat de pensar matemàticament fins a resoldre problemes concrets, o si són necessàries dreceres per comptar amb instruments de càlcul bàsics. Es tracta també de formació de professorat i de detectar on és necessari compensar desigualtats (a aquesta línia apunta el projecte Florence del Departament d’Educació), i també de revisar si la teoria i les bones intencions resisteixen la prova de la realitat i reconèixer-ho si no és així.