Apoteosi laborista, hecatombe ‘tory’

La moderació de Keir Starmer i la neutralització de la vella guàrdia que va envoltar el seu antecessor, Jeremy Corbyn, al capdavant del Partit Laborista, han sigut prou instruments per atraure una part significativa dels votants que fa un quinquenni van continuar confiant en les promeses dels tories que els problemes que van seguir a la sortida de la UE no serien més que desajustos passatgers. Aquesta moderació tampoc ha alienat la facció més esquerrana del laborisme, que permet a Starmer retenir aquests votants i que té efectes col·laterals molt significatius, com la sagnia de vots del Partit Nacional Escocès.

La derrota tory (molt més significativa que el moderat ascens de vot laborista) s’ha vist agreujada pel creixement del Partit Liberaldemòcrata, que ha captat votants conservadors moderats fins a consolidar una presència significativa a la Cambra dels Comuns malgrat que el sistema electoral li és del tot advers. I també ha contribuït a l’enfonsament tory la competència del Reform UK, el nou partit del populista Nigel Farage, que tindrà una representació irrellevant al Parlament però que ha restat vots decisius a candidats conservadors en moltes circumscripcions (o, més aviat, els ha rescatat de l’abstenció). L’acompliment de Farage obre una gran incògnita sobre la seva capacitat per absorbir en el futur el lliscament del vot ultranacionalista del Partit Conservador de manera semblant a com passa a la resta d’Europa amb l’extrema dreta.

En la reacció dels electors britànics es detecten dosis intensives de realisme, però també la voluntat de castigar els que van sumir el país en el desordre i van permetre l’erosió augmentada de l’Estat del benestar. Els escàndols que van repuntar el mandat de l’imprevisible Boris Johnson, el programa ultraliberal de l’efímera Liz Truss i la incapacitat de Rishi Sunak de treure el país del marasme van portar els conservadors a acumular un passiu polític extremadament alt que, en última instància, realça l’excepcionalitat britànica: mentre a l’altre costat del canal els corriments electorals són gairebé sempre en direcció a la dreta extrema, a les illes la rectificació política s’ha produït en sentit contrari. Un comportament que ha deixat en evidència els predicadors del Brexit, que el 2016 van aconseguir la victòria en el referèndum amb un programa de promeses fantasioses, encoratjades des dels Estats Units per Donald Trump, i que s’ha revelat fal·laç a l’hora de la veritat.