Desgovern i deteriorament democràtic

Fa dues dècades que la democràcia viu una crisi permanent. Des de l’enfonsament financer del 2008 i després amb la covid, les democràcies al món tendeixen a disminuir i els símptomes de deteriorament es fan cada vegada més patents.

Com a causa de l’esmentat deteriorament s’estudien la polarització, el nacionalisme, el fonamentalisme, la desigualtat, etc. Però hi ha una causa que, tot i que poc visible, té un poder destructiu indiscutible: el desgovern, una forma de paràlisi que mina la confiança i pot acabar corrompent la vida pública.

Les modalitats més clares de desgovern són dues. La primera consisteix en la incapacitat d’alguns sistemes parlamentaris per generar governs. Es dona quan els partits minoritaris (incapaços d’oferir alternatives reals) aconsegueixen, no obstant, bloquejar la formació dels executius. La segona consisteix a crear les condicions estructurals perquè, malgrat l’existència de governs, aquests visquin permanentment en inestabilitat. Desgraciadament, les dues modalitats són molt freqüents en el nostre entorn.

La Gran Bretanya n’és un bon exemple. Des del Brexit, aquest país viu en inestabilitat permanent, cosa que li ha provocat decadència econòmica i un greu deteriorament dels seus serveis públics. França, per la seva banda, s’ha abocat, després de la dissolució del parlament, a un dilema pervers. O bé cedeix l’executiu als hereus del col·laboracionisme amb els nazis, o bé, en el millor dels casos, entra en un període de gairebé bloqueig que generaria enormes dificultats per formar governs.

A Espanya, la situació no és millor. Si alguna minoria –de les que van recolzar en el seu dia la investidura del president del Govern– impedís (per la raó que sigui) l’aprovació dels Pressupostos, entrarem en una complexa deriva de desgovern –que s’afegiria a la inestabilitat que ja van generar en el seu dia els llargs períodes de governs en funcions, dissolucions parlamentàries abruptes i institucions no renovades.

Però, lamentablement, tot és susceptible d’empitjorar. Si a finals de juliol no s’entreveu encara la possibilitat de crear un govern a Catalunya –i és clar que només pot conformar-se entorn d’Illa i el PSC–, la perspectiva de repetició electoral (a Catalunya i, presumiblement, a Espanya) provocaria un autèntic tsunami de desgovern que faria no governable Catalunya, i, en cascada, Espanya i la UE. Les conseqüències són fàcils d’imaginar. Les institucions es paralitzarien. Els serveis públics s’aniran fent cada vegada més matussers i ineficaços. I les reformes estructurals necessàries es posposarien indefinidament.

Però el més greu és que la mateixa democràcia s’anirà deslegitimant acceleradament. La ciutadania se sentiria cada cop més desprotegida i abandonada, i l’espectacle d’unes elits polítiques enredades en els seus propis jocs partidistes començaria a resultar insuportable. I com a colofó i conclusió, la marea creixent de l’extrema dreta (perceptible ja en països com els del nord europeu, Itàlia i França) arribaria a Catalunya i Espanya. Molt probablement, abans de final d’any.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per això, en aquest context precís, és tan decisiu formar al més aviat possible un govern a Catalunya i donar, així, estabilitat al d’Espanya. Un país –o una autonomia– sense govern és com un vaixell a la deriva, incapaç de respondre als reptes que exigeix navegar per un sistema econòmic i tecnològic cada vegada més complex i exigent. Impotent per sostenir els seus serveis públics (especialment, la protecció social, la sanitat, l’educació i l’accés a la vivenda). Abocat a l’empobriment, es convertiria en no gaire llarg termini en una espècie de forat negre pel qual es colarien la inseguretat i una creixent tensió social.

L’encara president dels EUA, Joe Biden, tenia raó quan, en les seves primeres intervencions a l’assumir el càrrec, es va plantejar com el gran objectiu del seu govern mostrar que la democràcia era útil per a la ciutadania. Segons ell, aquest era el millor antídot davant la propagació de l’autocràcia. Doncs bé, aquest és el nostre repte aquí i ara: formar governs estables per frenar la reacció antidemocràtica i la involució social.