Eleccions preocupants

Tot i que pitjor seria no poder votar. Encara vivim el rebuf de les eleccions europees amb el repartiment de llocs contestat per Meloni, més per garantir-se una vicepresidència important que per una altra cosa, quan se celebra avui a França la segona volta d’unes eleccions guanyades en la primera pel partit de Le Pen, tot i que només s’hagin decidit ja 76 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. Al Regne Unit la rebolcada, també històrica, se l’han endut aquesta setmana els laboristes després de 14 anys de governs conservadors, que han tret el país de la UE i han ofert una obscena desfilada de primers ministres incapaços de millorar la malmesa economia. Els anirà bé una temporada de reflexió bastant més llarga que la del senyor Pedro Sánchez per pensar amb tranquil·litat en tot el que han fet malament i aplanar així el camí de Starmer. Sense oblidar l’Iran, on aquest cap de setmana es decideix la segona volta entre un candidat moderat i un altre conservador, beneïts tots dos pels aiatol·làs que tallen allà el bacallà i per això els iranians passen massivament de participar en la farsa. A Catalunya, altres aiatol·làs, que també allà n’hi ha, van guanyant terreny a costa d’escurar una concessió rere l’altra i podem acabar amb una repetició electoral després de l’estiu. El nostre president avança de victòria en victòria fins a la derrota final. Com acaba de recordar Felipe González, no és el mateix governar que estar en el Govern.

O sigui, que no falten eleccions tot i que les que més preocupen són, per raons òbvies, les d’avui a França i les dels Estats Units, que no se celebraran fins al dia cinc de novembre i que, tot i que semblen llunyanes, són les que poden acabar afectant-nos més a tots.

Notícies relacionades

Habitatge, ¿confrontació o política d’Estat?

Moble fred de la meva infància

Macron ha fet un pa com unes hòsties i amb la seva decisió de dissoldre l’Assemblea ha posat amb safata el reconeixement de l’espectacular augment del vot cap a la ultradreta, que reflecteix el malestar de molta gent deixada de banda per les polítiques neoliberals i la mateixa globalització, una cosa a prendre en consideració a Espanya per allò de quan vegis la barba del veí pelar... posa la teva a remullar. El que avui acabi passant impactarà sobre el funcionament de la Unió Europea que, sense França i Alemanya, que també veu sortir les orelles del llop, ho farà bastant pitjor. I nosaltres anem en aquest tren. Avui es decideixen aquells dos futurs, el de França i el d’Europa. A França, amb gairebé tots sumant forces davant el partit de Le Pen pot passar qualsevol cosa... que sempre acabarà en una incòmoda cohabitació, tot i que no sigui igual fer-la amb l’extrema dreta que amb un conglomerat de centreesquerra, que és una opció millor (per més que amb la França Insubmisa dins tampoc sigui gaire desitjable). I també es decideix avui el futur d’Europa, on París perdrà influència. Que Déu ens agafi confessats.

Als EUA les eleccions són al novembre, però el món sencer conté la respiració i no prendrà decisions fins a conèixer el seu resultat, per exemple en les guerres d’Ucraïna i de Gaza. El debat de fa 10 dies entre Biden i Trump, entre un senyor gran que va donar mostres de preocupant senilitat i un delinqüent impredictible i venjatiu, ha augmentat la inquietud del món en general perquè, per exemple, ¿es pot deixar a les seves mans el botó nuclear? D’entrada, s’ha obert la discussió dins del Partit Demòcrata sobre la conveniència de buscar un altre candidat a quatre mesos de la cita electoral (el New York Times ha arribat a demanar-ho en un editorial), amb l’agreujant que no hi ha un procediment per a això que no parteixi de la renúncia voluntària del mateix Biden, i aquest sembla continuar molt content amb si mateix i disposat a donar batalla, avalat per qui pensa que no s’han de prendre decisions precipitades perquè tingués "una mala nit". Va ser més greu que això, Biden va fallar en un debat l’objectiu del qual no era discutir programes sinó convèncer el país que els seus 81 anys (mal portats) no són impediment per governar i no ho va aconseguir. Per això crec que hauria de ser ell qui, per patriotisme, es fes a un costat, però potser és que no se n’adona i això, que podria interpretar-se com que confirma el pitjor, seria certament el pitjor.