¡Quin temps més boig!

I és que els humans sentim una necessitat innata de parlar del temps. ¿Què faríem sense la possibilitat de parlar del clima? El meu veí, mentre esperem que l’ascensor arribi a la planta baixa, em parla sempre del clima. Aquest hivern passat es queixava moltíssim de la falta de pluges i de la sequera a què estava sotmesa Catalunya. Molt molest, em feia comentaris sobre la falta d’aigua; després, quan va ploure, es lamentava de la calamarsa que havia destruït els cultius dels pobres agricultors; a la primavera, s’estranyava que no fes la calor que, segons ell, corresponia a aquestes dates: "L’any passat –em deia–, a hores d’ara ja havíem tingut diverses nits tropicals, i aquest any res". I jo: "Doncs sí". "¡Quina barbaritat!", li responc, sempre fingidament indignat. I és que tots, qui més qui menys, parlem del clima perquè ens modifica les emocions, i per tant la salut, però, a més, ens uneix.

Un dia molt ventós irrita el caràcter; un dia molt gris ens deprimeix gairebé a tots; quan fa calor la humitat ens abat. El fred ens paralitza, i la pluja i la neu ens obstaculitzen la vida quotidiana. Per tot plegat, el clima s’acaba fent una qüestió fonamental en la nostra existència.

Notícies relacionades

Gestió pública i salut

Harari i els malastrucs profetes de l’apocalipsi

He comprovat que compartir el que sentim entorn del clima ens solidaritza, i en certa manera ens agermana. De vegades, quan estic en un grup en què m’avorreixo una mica, trec el tema del fred, o bé de la calor, i deixo anar una frase del tipus: "¡Quin temps més boig!". A partir d’aquí, tots s’apunten a dir-hi la seva i allò pot durar hores.

En fi. Parlem del clima, i així, mentre ho fem, no pensem en altres inclemències pitjors, que són les que vindran en un futur amb el temut canvi climàtic. Jo em pregunto: "¿Quina classe de clima agermanarà els nostres descendents d’aquí 50 anys?".