¡Quin temps més boig!

I és que els humans sentim una necessitat innata de parlar del temps. ¿Què faríem sense la possibilitat de parlar del clima? El meu veí, mentre esperem que l’ascensor arribi a la planta baixa, em parla sempre del clima. Aquest hivern passat es queixava moltíssim de la falta de pluges i de la sequera a què estava sotmesa Catalunya. Molt molest, em feia comentaris sobre la falta d’aigua; després, quan va ploure, es lamentava de la calamarsa que havia destruït els cultius dels pobres agricultors; a la primavera, s’estranyava que no fes la calor que, segons ell, corresponia a aquestes dates: "L’any passat –em deia–, a hores d’ara ja havíem tingut diverses nits tropicals, i aquest any res". I jo: "Doncs sí". "¡Quina barbaritat!", li responc, sempre fingidament indignat. I és que tots, qui més qui menys, parlem del clima perquè ens modifica les emocions, i per tant la salut, però, a més, ens uneix.

Un dia molt ventós irrita el caràcter; un dia molt gris ens deprimeix gairebé a tots; quan fa calor la humitat ens abat. El fred ens paralitza, i la pluja i la neu ens obstaculitzen la vida quotidiana. Per tot plegat, el clima s’acaba fent una qüestió fonamental en la nostra existència.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

He comprovat que compartir el que sentim entorn del clima ens solidaritza, i en certa manera ens agermana. De vegades, quan estic en un grup en què m’avorreixo una mica, trec el tema del fred, o bé de la calor, i deixo anar una frase del tipus: "¡Quin temps més boig!". A partir d’aquí, tots s’apunten a dir-hi la seva i allò pot durar hores.

En fi. Parlem del clima, i així, mentre ho fem, no pensem en altres inclemències pitjors, que són les que vindran en un futur amb el temut canvi climàtic. Jo em pregunto: "¿Quina classe de clima agermanarà els nostres descendents d’aquí 50 anys?".