Newsletter

Starmer i el final de la història

Elecciones Reino Unido

Avui és un dia per rellegir Francis Fukuyama i la seva teoria del final de la història. O almenys per renegar de l’ús polític que van fer en el seu moment els republicans nord-americans. Recordem que, en essència, va venir a dir que la dialèctica de la història, la confrontació entre dos sistemes polítics nascuts a la dreta i a l’esquerra de la filosofia de la història d’Hegel, va morir amb la caiguda del mur de Berlín el 1989. I va pronosticar la victòria definitiva del liberalisme davant el comunisme. No és estrany que seguint aquesta teoria, els republicans hagin acabat liderats per una persona tan estrambòtica com Donald Trump. Però la realitat és que uns dignes representants de l’esquerra hegeliana, els laboristes britànics, han arrasat en les eleccions i han aconseguit els seus millors resultats dels últims 200 anys. I demà, uns dignes representants de la dreta hegeliana, els nacionalistes francesos, poden conquistar l’Assemblea. La història està més viva que mai.

Segurament, un analista de la política a Madrid que enlluerna els últims vestigis de la burgesia catalana proclamarà que l’elecció de Keir Starmer obre un nou cicle en la política occidental gràcies a la puixança de les idees de Pedro Sánchez. La política comparada de nyigui-nyogui acostuma a generar aquest tipus de confusions. Fa 14 anys que la Gran Bretanya està sumida en el populisme des del dia en què David Cameron va voler emular Nigel Farage i va posar en marxa el Brexit. Una successió de primers ministres –el més significatiu va ser Boris Johnson (un Trump de pa sucat amb oli)– han administrat aquest error. I els britànics han enviat els tories a la paperera de la història amb tot mereixement. De manera que el que ha passat a la Gran Bretanya té poc recorregut com a avançament del que pot passar a Occident. Tan sols una lliçó: el populisme fa molt mal abans de posar-se en evidència.

Temes:

Keir Starmer

Inicia sessió 0 Comentaris