¿Amnistia sine die?

Entre els del segon grup, les opinions són més plurals. També hi ha persones a qui incomoda extraordinàriament aquesta amnistia, però que alhora veuen un perill en l’actuació del Tribunal Suprem. No obstant... ¿és la llei inconstitucional? Pot ser que no, ja que el mateix Tribunal Suprem ha eludit presentar qüestió d’inconstitucionalitat quant al delicte de malversació, a l’haver suposat que el cas enjudiciat quedava fora dels marges de la llei d’amnistia, malgrat que tant el text de la llei com la voluntat declarada del legislador són diàfanes. Però aquesta interlocutòria afirma que la subjecció dels jutges a la voluntat clara i evident del legislador és pròpia d’un parlamentarisme arcaic. Així, sense més ni més.

El recorregut a partir d’ara, vist això, serà si fa o no fa el següent. Els reus acudiran al Tribunal Constitucional, qui amb tota probabilitat considerarà vulnerats els seus drets fonamentals, anul·larà la interlocutòria i reafirmarà l’aplicació de l’amnistia. Ho pot fer amb un pronunciament directament executable per garantir el dret fonamental, sense esperar que el Tribunal Suprem, amb una altra interpretació creativa, eludeixi de nou la seva aplicació. La Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (art. 55) ofereix prou oportunitats en aquest sentit, restablint el recurrent en el seu dret, "amb adopció de les mesures apropiades, en el seu cas, per a la seva conservació". Amb això, la llei definitivament desplegaria tots els seus efectes. A més, considerant que, sens dubte, el Tribunal Constitucional aprofitarà el recurs d’empara per fer reflexions sobre la constitucionalitat de la llei que sorgiran en el debat processal, s’hauria arribat al final del camí si avala aquesta constitucionalitat. En cas contrari, els reus acudiran al Tribunal Europeu de Drets Humans, que vist el declarat fa poquíssim sobre l’amnistia per la Comissió de Venècia, els donarà probablement la raó.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Després d’això, ja només els reus a l’estranger podran témer la seva persecució pel delicte de terrorisme, en tant que aquesta estranya causa es manté viva davant el Tribunal Suprem. Aquest és un altre capítol que és possible que també faci parlar encara, tot i que el més probable és que, estant aquesta investigació sustentada per una base indiciària realment entre precària i inexistent –com ja va declarar la Fiscalia–, aquest procés també acabi per morir més abans que després.

No obstant, tot això requereix una cosa que desespera els litigants i que els tribunals administren de vegades amb excessiva generositat: temps. Molt o poc –és completament imprevisible–, es farà etern als que esperen els pronunciaments. Però en això no es diferencien d’altres justiciables. Tots els que estan immersos en un procés judicial esperen i es desesperen. Però igual que no s’ha de jugar políticament amb aquest temps –passa amb freqüència en casos de lawfare–, els governs podrien fer alguna cosa per resoldre aquesta situació. Fa molt temps que està pendent una reforma integral de la justícia que resolgui aquests retards. Però sobren titulars de diari en aquest sentit, i falten idees tècniques realment eficients. Els garanteixo que existeixen, però necessiten una creativitat que no és gens freqüent en governs i parlaments.