Enreda; alguna cosa queda
Res nou sota el sol. Ni tampoc sorpresa per l’última contorsió judicial per fer la guitza a l’independentisme. I a qui depèn dels seus vots, és clar. Ja fa temps que polítics, empresaris, advocats, jutges, fiscals, escriptors, periodistes, ciutadans en general... es divideixen en dues categories: els que voldrien girar full d’aquest embolic, per convicció o per interès, i els que s’entossudeixen a guanyar per golejada.
El toc d’alarma d’Aznar, el ja famós "qui pugui fer, que faci", simbolitza la defensa numantina del Madrid de la cort davant tot el que faci olor de pèrdua de comandament. Aquest Madrid, més que mai a cavall de l’ayusisme, està ebri de poder i influència i no serà fàcil que se li passi la borratxera. Si la condemna del Suprem als líders del procés ja va sonar a escarment en tota regla, l’ofensiva contra la llei d’amnistia té tota la pinta –i la barra– d’una fanfarrona advertència: "Que no se us acudeixi intentar-ho una altra vegada".
Cada dia s’observa amb més nitidesa l’existència d’un batalló de jutges convençuts que la seva missió històrica és salvar Espanya. La divisió de poders comença a sonar a xinès. I com que, a més, disposen d’una trompeteria mediàtica que els eleva a la categoria d’herois cada vegada que dicten un acte o una sentència que cruixi Puigdemont i companyia, ja tenim la tempesta perfecta. Sense oblidar-nos de les maniobres orquestrals en la foscor que la mal anomenada "policia patriòtica" va executar durant diversos anys a l’empara de les autoritats. Crec que David Madí, que al seu dia va exercir com una espècie de Miguel Ángel Rodríguez amb barretina, l’encerta quan ho considera una mena de GAL-2 en el seu llibre Merèixer la victòria. És clar que, a l’altre costat del tauler, el dels que ens van ficar en aquest embolic, tampoc s’endevinen grans idees per trencar la cotilla de l’"ells/nosaltres". Una pena, perquè Catalunya necessita demolir el mur que separa els que volen la independència i els que no; i això exigeix una traducció política. Si no és així, correm el risc de tornar a la nefasta disjuntiva: invents o garrot. Un súper pla.
