Identificació negativa i democràcia
L’estabilitat dels sistemes de partits en les democràcies occidentals s’ha basat tradicionalment en l’existència de fortes lleialtats partidistes. Els ciutadans, en part per les seves característiques sociològiques i en part per les seves preferències ideològiques, una cosa que molt sovint estava relacionada, desenvolupaven una identificació positiva cap a un determinat partit que implicava un vot sostingut al llarg del temps. A més, la consolidació dels sistemes de benestar amb la mitigació de les diferències socials i l’aparició de les classes mitjanes que va generar van provocar una creixent convergència ideològica que va donar lloc a un nou tipus de partit, l’arreplega-ho-tot o catch-all, que es va distingir per difuminar els seus contorns ideològics i per no dirigir-se a un únic segment de la societat sinó a tots. El final de la ideologia que havia preconitzat Daniel Bell, però, no va acabar de consolidar-se i a partir dels anys setanta, noves ideologies, algunes d’elles filles de nous moviments socials com l’ecologisme, el feminisme o el pacifisme, i d’altres, com la dreta radical, hereves de la pitjor tradició del període d’entreguerres, el primer exponent del qual va ser el Front Nacional, van emergir. Els vells partits van començar a veure amenaçada la seva hegemonia i a partir d’aquell moment va aparèixer el fenomen de la volatilitat electoral, fins llavors desconegut, que els va fer perdre suports progressivament fins al punt que alguns dels sistemes de partits sorgits després de la segona postguerra van acabar desapareixent.
Aquest patró es pot observar fins i tot als països de la tercera onada de la democratització, tot i que a Espanya la resiliència que ha demostrat la vella política és extraordinària, mentre que als països de la quarta onada democratitzadora, les noves democràcies sorgides després de la descomposició del bloc de l’Est, aviat es va començar a observar que els ciutadans, més que identificar-se positivament amb un partit, el que tenien era una profunda repulsa cap a una determinada formació. A mitjans dels anys noranta es va constatar que a Hongria, Polònia, Romania i Eslovènia el 77% dels ciutadans tenien una identificació política negativa i que en conseqüència no votaven un partit al qual se sentien pròxims, sinó en contra del que detestaven. I aquest és un fenomen que està impregnant la majoria dels sistemes polítics i que s’alimenta de la creixent polarització i que en alguns casos com el francès s’ha vist agreujat per factors institucionals com un sistema electoral majoritari a doble volta.
Notícies relacionadesDescontentament
En aquestes circumstàncies en què molts ciutadans ja no voten a favor de la seva opció de govern preferida, sinó en contra d’una determinada opció de govern, com ha passat a França, no és estrany que creixi el descontentament amb la democràcia. Al capdavall, així concebuda la democràcia ha deixat de ser un sistema per determinar preferències i s’ha convertit en un instrument per conjurar desgrats. La incògnita que plana és si la democràcia serà capaç de resistir amb uns ciutadans que s’acontenten que no governin i no s’apliquin les polítiques d’aquells que detesten o si la seva legitimitat i, per tant, la seva viabilitat continuarà depenent del fet que governin i es facin les polítiques que són de la seva preferència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
