Iran, un moderat amb les mans lligades
Els iranians estan esgotats d’anys de dures lluites contra l’obligatorietat del vel i una inflació del 40%
Masud Pezeshkian, vencedor de las elecciones en Irán. Masud Pezeshkian Europa Press /
Les eleccions presidencials de l’Iran han mostrat el desinterès de la població amb el règim amb la participació més baixa de la seva història. Masoud Pezeshkian va aconseguir un clar triomf malgrat que tots saben que és un aperturista amb les mans lligades. Els iranians estan esgotats d’anys de dures lluites contra l’obligatorietat del vel, una inflació del 40%, un terç de la població sota el llindar de la pobresa i l’amenaça que la guerra de Gaza incendiï tota la regió, però, després de dues dècades d’obscurantisme, no van rebutjar l’oportunitat de situar en la presidència un reformista i van donar la victòria a Pezeshkian per més de nou punts sobre el seu rival, l’ultraconservador Saeed Jalili.
Antic cirurgià cardíac i diputat des del 2008, Pezeshkian era poc conegut al principi de la campanya electoral, però la seva defensa de reprendre el diàleg amb Occident i les crítiques a la policia de la moral, que va detenir, pegar i, possiblement, matar, segons l’ONU, la jove Mahsa Amini, el setembre del 2022, el van acostar encara als més joves. Ningú espera un canvi visceral –ell tampoc l’ha promès–, però la situació al país és tan desesperada que fins i tot la teocràcia xiïta sembla que percep que no és possible governar només amb repressió.
Pezeshkian, de 69 anys, va passar la tria del Consell de Guardians de la Revolució, que va rebutjar 74 candidats a la presidència, incloses les escasses dones que ho van intentar. Els 12 clergues i juristes són, juntament amb el líder suprem, Ali Khamenei, la més alta instància del règim dels aiatol·làs. Després d’anys de barrar el pas als reformistes, el consell va permetre a cinc conservadors i a Pezeshkian presentar-se a unes eleccions convocades després de l’accident d’helicòpter en el qual van morir Ebrahim Raisi, que feia un any i mig que era president, i set persones més.
La llarga carrera política de Pezeshkian va començar amb Mohamed Khatami, principal referent del moviment reformista i president de l’Iran de 1997 a 2005, qui el va nomenar ministre de Salut. Després es va presentar a unes presidencials, es va retirar i en les següents no va obtenir llum verda.
L’aiatol·là Khamenei va felicitar el president electe i el va instar a seguir els passos del seu predecessor, el "màrtir" Raisi, però Pezeshkian segurament no ho farà, ja que els votants el van elegir amb l’esperança que posi fi a l’era de dura repressió social i política que viu el país. No ho tindrà fàcil, perquè els engranatges del règim estan ben soldats, però compta amb el ferm suport de bona part dels 88 milions d’iranians.
En les primeres declaracions després del triomf, Pezeshkian va allargar la mà a tots els ciutadans de la República Islàmica i els va comminar a treballar junts pel progrés de la nació. "Les eleccions han acabat; això és només el principi de la nostra cooperació", va escriure a la plataforma X.
L’Iran es troba en un moment extremadament delicat no només per l’explosiva situació interna, sinó també per l’avenç del seu programa nuclear i el possible envalentiment del seu enemic israelià si Donald Trump torna a la Casa Blanca. Trump, que manté excel·lents relacions amb Israel gestionades pel seu gendre Jared Kushner, de confessió jueva, va bloquejar l’acord nuclear amb l’Iran al qual va arribar Obama, juntament amb els altres membres del Consell de Seguretat de l’ONU, més Alemanya i la Unió Europea.
La ruptura de l’acord i la imposició de noves sancions econòmiques, que han asfixiat el país, van portar l’Iran a reprendre el seu programa d’enriquiment d’urani. Els experts asseguren que està a prop d’obtenir la bomba atòmica i que ha acumulat prou reserves d’urani per fabricar-ne algunes.
Israel, tot i que no ho reconeix, disposa d’entre 90 i 200 caps nuclears, però s’oposa taxativament que el seu enemic les tingui i trasllada Washington, amb més o menys èxit, la seva desconfiança cap als aiatol·làs. La guerra de Gaza va exacerbar l’odi mutu. A l’abril, Teheran va llançar el seu primer atac directe a Israel en resposta al bombardeig del consolat iranià a Damasc. Tel Aviv va respondre amb un atac a l’Iran.
Tot i que la política nuclear, igual que l’exterior, la marca el líder suprem, Pezeshkian haurà d’anar amb peus de plom si també pretén marcar empremta en aquest camp.
