Menys acusacions, més explicacions
La batalla politicojudicial que s’ha desencadenat entorn de les activitats professionals de la dona del president del Govern central està endurint més si fos possible el debat polític a Espanya. La hipèrbole és ja un element habitual en la retòrica dels partits i en aquesta ocasió s’està utilitzant per part de l’oposició, sense contrastar ni tan sols la versemblança de les acusacions, i per part del Govern per evitar donar explicacions. Una agra disputa sobre la feina que Begoña Gómez desenvolupa en l’àmbit privat i que suscita sospites de tràfic d’influències, tot i que segons el primer informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil no voreja el punt delictiu.
Tanmateix, el titular del Jutjat d’Instrucció número 41 de Madrid va admetre a tràmit les denúncies que contra la dona de Pedro Sánchez van presentar les organitzacions ultraconservadores Manos Limpias i HazteOir, sense més base que algunes informacions periodístiques, i ha acabat per imputar-la. Aquestes decisions judicials estan sent utilitzades per l’oposició per carregar contra el president, al qual acusa ja de corrupte, perquè creu haver trobat en Gómez el punt feble de Sánchez. Però el president, lluny de remetre a l’àmbit del terreny privat els intents d’incriminar la seva dona, i políticament també a ell, ha entrat en el joc fins al punt d’elevar el cas Begoña a un assumpte d’Estat, tot i que ella no tingui cap càrrec institucional.
No és la primera vegada que s’utilitza la justícia com a eina d’assetjament polític, però els partits democràtics haurien de mirar d’evitar-ho. En això va part de la salut de la societat que assisteix inerme a l’espectacle de veure com els interminables procediments d’instrucció judicial es converteixen en un gota a gota de desgast mediàtic i polític, amb la intenció de minar la reputació i l’ànim dels afectats. La controvèrsia política hauria de discórrer per altres camins de més transcendència democràtica i aprofitar, per exemple, l’ocasió per debatre sobre on caldria situar els límits de l’activitat professional del cònjuge de qui exerceixi la presidència del Govern, un assumpte que mai ha sigut abordat fins ara. En aquest punt del segle i després de gairebé 50 anys de democràcia no es pot plantejar que la parella del president hagi de renunciar a la seva carrera, però sí que ha d’assumir que, en cas de mantenir-la, ha d’estar sotmesa a l’escrutini públic. Més encara si es tracta d’una activitat de fundraising de captació de recursos, com en el cas de Gómez, un terreny massa propici a l’intercanvi de favors.
Aquest debat sobre quines activitats poden exercir les parelles dels responsables polítics s’ha de fer amb serenitat. Amb la mateixa enteresa amb què Sánchez i Gómez haurien de donar explicacions sobre què hi ha de cert en el presumpte tràfic d’influències denunciat, tot i que no siguin constitutives de delicte. Allunyant-se de la temptació de convertir aquest examen a la carrera professional de la seva dona en un atac a la democràcia o la de deixar-se portar per les emocions per plantejar un molt poc meditat pla de regeneració, que pot incloure un perillós intent de control dels mitjans, i que és el producte de l’estat d’ànim del president i no, com caldria, d’una reflexió profunda del Govern central.
