No miris enlaire
Hi ha una cosa especialment desoladora en el suïcidi de la Núria i la Mercè, les dues germanes que es van precipitar al buit hores abans de ser desnonades: la constatació que la seva consciència va ser devorada per un problema que van creure irresoluble. No ho era, però necessitaven demanar ajuda. A la seva família, als seus veïns o, simplement, obrir la porta o respondre als missatges dels serveis socials. No van saber fer-ho. I el seu entorn no va saber trobar la manera d’arribar fins a elles.
No és l’únic cas en què la impotència que sent la víctima li impedeix entreveure possibilitats de salvació. En casos d’abusos sexuals o de violència masclista, no sempre es diposa de la confiança, el coneixement o la capacitat de sol·licitar ajuda. La víctima es tanca i una soledat tòxica que enverina el pensament i paralitza la voluntat acaba apropiant-se dels seus dies. ¿Fem tot el que podem per elles? I aquest interrogant no només apel·la a les institucions públiques.
Les ciutats sempre han sigut territori hostil per a les persones que no tenen xarxa afectiva, però l’aïllament que va produir la covid i l’entotsolament de les xarxes ha agreujat l’aïllament. A mesura que han augmentat els problemes vinculats a la soledat no desitjada, inclosos els relatius a la salut mental, no han crescut les xarxes ciutadanes per combatre’ls. I no em refereixo a les impulsades per l’Administració pública, sinó a una voluntat pròpia de cures. Hi ha un cert enquistament en la protesta i el lament, però també un cert abandonament –potser ni tan sols voluntari– en el compromís particular de cuidar les relacions, de convertir-les en xarxes de confiança i suport. A desenvolupar un mínim d’empatia capaç de detectar una persona pròxima amb problemes.
Notícies relacionadesA la pel·lícula satírica No mires arriba (2021), dos científics miren d’advertir de l’imminent impacte d’un cometa a la Terra. La destrucció està assegurada, però ningú els fa cas. Els governants caminen immersos en les pròximes eleccions, els mitjans només busquen l’entreteniment i la majoria de la ciutadania no desenganxa la mirada de les seves pantalles. Els missatges institucionals insten, simplement, a no mirar enlaire, a no fer cas del desastre que s’acosta.
No hi ha cap cometa letal a la vista, però sí una mena de soledat interna que amenaça el benestar col·lectiu. Aïllats, som presa fàcil dels temors induïts. Vivim permanentment connectats, però potser parlem menys que mai entre nosaltres. És difícil obrir escletxes a les portes tancades. Donar o demanar ajuda si la soledat se t’està menjant, si la bogeria t’asfixia o el pànic et paralitza. S’imposa la por de no ser entès, de molestar o de ser un manefla. Dediquem una infinitat d’hores a contemplar vides alienes a través de la pantalla del mòbil; potser el primer pas ha de ser canviar aquest gest: aixecar la mirada i mirar d’establir una implicació més gran amb les persones que ens envolten. No només les administracions tenen la responsabilitat de cuidar-nos.
