La Catalunya de Ferrusola

Ha mort Marta Ferrusola, la dona de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. I la mare dels seus set fills. Per als més joves, és simplement la "mare superiora" del clan dels Pujol que va ser exonerada per demència del judici contra la família. Estava acusada de maniobrar per evadir el fisc i blanquejar un mínim de 38 milions d’euros en els anys en què el seu marit va dirigir Catalunya. Uns fons presumptament aconseguits partint del cobrament de comissions per adjudicacions de la Generalitat. Per als més grans, Ferrusola serà sempre recordada pels crits d’"això és una dona" que proferien els militants més exaltats de Convergència en els anys de les majories absolutes. Ferrusola resumeix una època, just a l’altre extrem del pèndol dels mals que ara denuncia el president Sánchez. Molts coneixedors de la família afirmen que Marta Ferrusola encarnava Pujol sense la màscara de cinisme que va necessitar posar-se per aconseguir diverses majories absolutes. Sigui perquè fos així o com a conseqüència del masclisme banal, el cert és que els admiradors de Pujol acostumaven a atribuir a la seva dona tots els mals de l’expresident: un nacionalisme excloent sense la capa comunitarista del marit, una visió de la llengua intransigent, una concepció classista de la societat i una pulsió conservadora. A més, per descomptat, de ser la inspiradora de la màquina de corrupció que presumptament administrava el seu primogènit, Jordi Pujol júnior. El cert és que, durant un parell de dècades, Ferrusola es passejava per Catalunya amb una facilitat semblant a la de Carmen Franco. I la societat ho tolerava perquè bona part dels seus votants no van passar mai d’oposar-se a Franco només per perseguir el català mentre aixecaven imperis empresarials o creaven bancs. I és que una part del silenci que va permetre la impunitat dels Pujol no és resultat de la desídia, sinó de la complicitat d’àmplies capes de la societat que van substituir als seus caps un cabdill per l’altre.