Dels turismes i dels turistes

Hi ha una fotografia (de la qual desconec l’autor) que és epítom i corol·lari (resum i conseqüència) del turisme com a fenomen de masses. De la pròpia essència del turisme contemporani. Si no ho recordo malament, està presa davant d’una paret de Santa Maria del Mar. Hi ha un grafiti que diu "tourist go home". Un home, que és clarament un turista, amb una bossa de souvenirs a la mà esquerra, fotografia (aguanta el mòbil amb la dreta) la seva parella, també turista, òbviament. Ella adopta la postura típica del turista davant d’un monument: fa un gest més o menys seductor, somriu a la càmera i mostra l’evidència que tot turista persegueix: "Jo hi vaig ser". La ironia (o com n’hàgim de dir) de la imatge és que la turista considera que fer-se una foto davant d’una pintada que diu que els turistes val més que tornin a casa és un atractiu tan plausible com qualsevol altre atractiu del seu viatge. És a dir: se’ls en fot. El turisme ho fagocita tot. Una paella reescalfada amb musclos de porexpan o l’amenaça dels qui voldrien tots els turistes fora del país.

Hi he pensat quan he vist fotografies de la manifestació d’aquest dissabte passat. Una noia "precinta" un bar de la Barceloneta i un senyor –amb una inconfusible samarreta d’un equip de beisbol que el delata com a turista– agafa el mòbil i es dedica a fotografiar la manifestant. Els turistes que dissabte eren a Barcelona podran dir, quan tornin a casa (perquè pensem que el destí del turista és, sempre, tornar a casa) que ells eren allà, el dia que milers de persones van clamar contra els turistes i contra el turisme. Serà un record més que afegiran a la bossa de records que s’enduen tots els turistes.

Notícies relacionades

Amb això vull dir que el turisme és un monstre que, quan ha arribat a l’edat adulta, és molt difícil d’aturar. L’hem anat engreixant, perquè és una font d’ingressos notòria, i ara no sabem què fer-ne, com encerclar-lo, on engabiar-lo. Només es pot frenar a causa de conflictes bèl·liques o desastres naturals (i encara: el turisme de catàstrofe, a posteriori, també és un negoci) o, com tots sabem, amb tsunamis epidemiològics que, amb el temps, justament tenen un efecte rebot. Dubto molt que hi hagi solucions màgiques i, en tot cas, no crec que n’hi hagi de locals. Ho diu un dels experts més reconeguts a Catalunya, el professor de la UdG José Antonio Donaire: "L’única manera de reduir el turisme és viatjar menys i la societat tendeix (i tendirà) a viatjar més i no pas menys. No és una decisió local, sinó global".

Entre el maximalisme del tourist go home i la inèrcia capitalista que tendeix a deixar que el monstre s’expandeixi a cor què vols, hi ha un camí del mig que advoca per "posar límits". Del tot d’acord. Però ¿quins? "Som presoners", diu Donaire, "de la síndrome I am traveler, you are tourist". Nosaltres no som d’eixe món; nosaltres visitem i ens culturitzem. Són "ells" els que destrossen el nostre ecosistema: "Miris on miris, tot són guiris". També podríem exhibir una altra pancarta: "Miris on miris, tots som guiris".

Temes:

Barcelona Barceloneta

Inicia sessió 0 Comentaris

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració