Ferrusola, la cap destronada
Marta Ferrusola va conviure des dels seus anys de primera dama catalana amb l’expressió "això és una dona". Semblava feliç amb aquesta denominació. La frase no feia referència a les seves pròpies qualitats. Estava relacionada amb ser el suport perfecte de l’home que havia de liderar l’empremta política del país. La dona perfecta, la mare disposada, la confident hermètica i, si hi aprofundim més, la recaptadora sibil·lina. Els que ja tenim uns anys recordem una fotografia el 1980 a casa de la família Pujol Ferrusola. Feia poc de la seva elecció com a president d’una desconeguda Generalitat. La instantània mostra el matrimoni i els seus set fills asseguts al voltant d’una taula, una cassola de macarrons, una gerra d’aigua, nou gots i unes estovalles de quadres. Representaven la humilitat burgesa i poc ostentosa en un pis a la zona alta de Barcelona, a General Mitre. Un pis que havia d’estar ja pagat, entenent que Jordi Pujol era en aquella època més banquer que polític.
Marta Ferrusola era l’exemple de la Catalunya petita, de comarques, benestant, catòlica i que considerava que la seva realitat era el planeta. Era el que era bo, vàlid, i la resta no havia de ser considerat com a propi, amb la sinceritat que alguns pensen és un valor i només mostra les seves carències. Com quan enfadada i indignada, va respondre sobre l’arribada a la presidència de la Generalitat de José Montilla. "Un andalús que tingui el nom en castellà. Sí, em molesta molt. Molt". He de confessar-los que, malgrat haver coincidit en múltiples ocasions amb Ferrusola, mai, i aquest mai és profund, em va dirigir la paraula, ni tan sols va fixar la seva mirada en mi. És la tècnica de l’ignoret bonic. Ve d’aquell acudit d’Eugenio: "Això és una senyora que va a una ocelleria i li pregunta al venedor: ¿Com es diu aquest ocell? Ho ignoro, diu el venedor. I la senyora respon: ¡Ooohh! ¡Quin ignoret més bonic!
Notícies relacionadesPot ser que tingués lògica. Massa prohoms que van acabar rebutjats per les denúncies dels que pensaven que el país no era només d’uns, els seus. Recordo Josep Maria Cullell, el més carismàtic de tots aquells dels 90, protegit de Ferrusola, que va caure en desgràcia per tràfic d’influències en la requalificació d’uns terrenys. Sempre el mateix pecat: el país és nostre i qui no ho vegi així és un mal català.
Pujol mai va ser el mateix. Pot ser que la seva estratègia fos repartir-se la feina quant al perfil psicològic, però el seu grau d’empatia i interès per la discussió política existia. Amb Ferrusola, no. Anava a la jugular quan era necessari i amb idees clares, per exemple, amb la immigració. Primer contra l’andalusa, després la llatina i més tard, l’àrab. Molt cristiana, pròxima a l’Opus Dei, no tinc cap dubte que estaria d’acord amb la majoria de les frases que encunya ara Sílvia Orriols perquè abans les va pronunciar ella mateixa. El seu final ha hagut de ser terrible. El conec bé. L’Alzheimer deixa el passat en blanc. El que abans era ambició, ara no és res. Ni maldat, ni bondat. Els records s’esfumen. Així que descansi en pau.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
